Després de reeditar-les al Club dels Novel·listes, publiquem les sis novel·les de Rodoreda en una butxaca atrevida i delicada. La mort i la primavera és la seva obra més surrealista, on utilitza l’horror i la fantasia per parlar del real: un manual de sedició explicat com un conte de fades.
En un lloc indeterminat viu un poble sotmès a una llei que vetlla per destruir tota forma de desig. Els personatges se senten amenaçats per éssers que no han vist mai i per una primavera que ho canvia tot. Un noi de catorze anys, en el moment de fer-se home, comença a rebel·lar-se i sembra la llavor d’una guerra civil.
La mort i la primavera és la novel·la que Rodoreda volia convertir en la seva obra mestra, i la més autobiogràfica de totes: és on mostra també la seva cara més intrèpida. En comptes dels escenaris familiars, s’inventa un univers inquietant en què les abelles i el riu tenen enteniment, mentre que els éssers humans semblen monstres. Per això és tan real: és l’experiència íntima de la vida que Rodoreda ens deixa en el seu esplèndid testament literari.
N’han dit
“Tratar de resumir la trama de La muerte y la primavera es complejo porque la novela es más un estado de ánimo, un tono, una elección de palabras, un cuento de hadas macabro; también es una historia con principio y fin, con desarrollo, y su conclusión desoladora, pero lo importante es cómo está contada esta desdicha y la iniciación de niño a adulto del narrador también sin nombre.” ─ Mariana Enriquez en Página 12
En esta novela, lo agonístico se une a fenómenos de orden no humano, operando en tándem y devolviendo una relectura para pensar en torno a sus sutiles efectos: “me daba miedo que el aire, al vaciarse del estorbo que era yo, se enfureciese y, transformado en viento, soplara tan fuerte como soplaba en invierno, que casi se llevaba por delante las casas, los árboles y la gente”. ─ Raul A. Cuello en Revista Otra Parte
Del dossier Rodoreda gore, Cultura/s, La Vanguardia: La pel·lícula que mai no va existir, Agustí Villaronga
