L’obra mestra de Blai Bonet: uns joves tuberculosos són devorats per una mort segura i tenen un anhel imperiós de viure manifestat en una religiositat obsessiva .
El mar és una novel·la coral en què tres nois i una noia adolescents prenen la paraula des d’un sanatori de tuberculosos a Mallorca per dir què és la vida. I què els ha fet, a ells, la vida? Galeries als pulmons, causades pel bacil de Koch i per les atrocitats comeses durant la guerra. Un desig agullonat per la certesa de morir. I la poesia com a resposta.
El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. Els seus personatges tenien una brillantor extraordinària: joves obsessionats amb Déu, la violència i el sexe. Aquí la religió es presenta com una resposta a l’enigma de la vida, però una vida amenaçada per una mort a tocar, que pot sentir-se a la pell, a la carn, a tot el cos.
La nostra edició ofereix un epíleg de Xavier Pla i nou capítols del mecanoscrit retrobat a l’arxiu de la censura.
Inspiradora d’artistes com Lou Reed, Pedro Almodóvar i Agustí Villaronga.
N’han dit
“Una pau com un oli brut”, Joan Garí a l’Ara
“El final d’un desert”, Marina Porras a La Llança
Entre els millors llibres de 2017, Míriam Cano a “Els experts”
“Un mar de sangre”, José Luis de Juan al Diario de Mallorca
“El mar, la fuerza lírica”, Xavier Pla a Barcelona Review
“Memoria y violencia en la novela El mar”, Xavier Pla a The Free Library
“La tuberculosi en la literatura”, tesi doctoral de Jaume Roig García
“Supongamos que Blai Bonet hubiese sido un escritor del Deep South americano y que El mar discurriera en un pueblo perdido llamado Bullet Swamp. Y supongamos que sus personajes obsesionados por Dios y la violencia y el sexo (casi siempre homosexual) se llamasen Natchez Burr o Rufus McCaleb en vez de Manuel Tur y Andreu Ramallo. Y supongamos, por último, que El mar se llamase The Sea y hubiese sido publicado en 1958 por una editorial de Nueva York. Pues bien, si todo eso hubiera sido así, Blai Bonet sería ahora un clásico del gótico sureño tan conocido y admirado como Flannery O´Connor, Carson McCullers, Truman Capote o incluso —y no exagero— William Faulkner, por citar sólo a autores que estaban en activo cuando Bonet publicó El mar en 1958. Y quizá, por su parentesco con el simbolismo religioso de esta novela, Blai Bonet sería comparado con el gran James Agee de Vigilia. Y siempre se hablaría de Blai Bonet cuando alguien citase las extrañísimas novelas de James Purdy. Y yendo un poco más allá, hasta se le podría considerar un precursor del clima de violencia alucinada que introdujo el primer Cormac McCarthy en Suttree o en Hijo de Dios.” Eduardo Jordá, postfaci a l’edició castellana
“El mar d’en Blai és sòrdid i lluminós, bell, inquietant, poètic i ple d’amor per als seus personatges. La mort i la religió li donen forma. La religió tractada com una actitud davant la vida en resposta a l’enigma de la pròpia existència. La mort no pas abstracta sinó com una plaga que mata des del mateix cos que dóna vida, i que a més elegeix nois joveníssims, nois que s’obren a la vida. La mort és el monstre, l’Alien, l’assassí i el perill. Com a qualsevol pel·lícula de terror. Però aquí no té rostre ni forma i treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes.” Agustí Villaronga
