Pere Vives i Clavé va morir al camp de concentració de Mauthausen el 31 d’octubre de 1941, i la seva família no ho va saber fins al final de la Guerra Mundial. El trauma d’aquell assassinat era tan profund que, vint-i-cinc anys després, quan s’esbossava el projecte de publicar-ne les cartes escrites durant el captiveri, la seva germana no volia sentir-ne a parlar: “Més valdria que allò s’oblidés.” Però Pere Vives no es deixava oblidar. Havia compartit xabola al camp de concentració d’Argelés amb el poeta Agustí Bartra, i barracó a Mauthausen amb l’escriptor Joaquim Amat-Piniella. El seu record s’infiltra en el personatge principal de Crist de 200.000 braços i de K.L. Reich: és un exemple bell i punyent de la constància dels fantasmes, i de la llavor que sembren en la literatura.
Les Cartes des dels camps de concentració han impressionat a tothom qui les ha llegit amb calma. Potser per la veu càlida de qui les va escriure, generadora d’una força motriu poderosa, inspiradora: gràcies a elles Montserrat Roig va decidir-se a escriure Els catalans als camps nazis. O potser perquè són unes cartes vives, colpidores i literàriament sòlides, que mostren la desfeta de l’existència individual en un context històric dur i complex. Un esvaïment humà, progressiu i conscient, de qui arribava a afirmar: “Em sento ple i responsable del meu destí. Per miserable i trist que sigui és només meu i no en faig responsable ni els feixistes. El faig tan inherent a la meva vida que em costa fer la distinció entre una cosa i altra. Fora de mi ningú se’n pot fer càrrec.”
Vuitanta anys després de l’alliberament del camp de Mauthausen, quan la marea bruna torna a negar els parlaments d’Europa, llegir-les és recordar que la humanitat no aprèn les grans lliçons cruentes, i que un individu pot dur la dignitat fins a les últimes conseqüències.
