Estimats llegidors,
Un traductor seu va dir-ne una vegada: “Si Kafka fos dona i brasiler, si Marlene Dietrich hagués escrit…”. “Ha arribat d’un misteri, se n’ha anat cap a un altre” són les paraules que li va dedicar el poeta Carlos Drummond de Andrade. Aproximacions laterals a una escriptora mítica: Clarice Lispector.
“No sóc una professional. Només escric quan vull. Sóc amateur, i vull seguir sent amateur. Professional és aquell que té una obligació d’escriure amb si mateix. O amb l’altre. I jo vull mantenir la meva llibertat.” El misteri dit per la mateixa Lispector, fins al final.
L’hora de l’estrella és la seva última novel·la, amb una protagonista…
A la bona de Déu
La protagonista de L’hora de l’estrella és una noia a la intempèrie. Macabéa la mecanògrafa. Pell grisa tacada de blanc. Invent de Rodrigo S.M., el vell novel·lista que va prenent la paraula a mesura que avança el relat, estupefacte davant la indigència del seu personatge:
«Abans vull afirmar que aquesta noia només es coneix perquè viu a la bona de Déu. Si tingués l’estupidesa de preguntar-se “¿qui sóc?”, cauria estesa i rodona a terra. Perquè “¿qui sóc?” provoca necessitat. ¿I com satisfer la necessitat? Qui s’interroga és incomplet.»
Macabéa no és gran cosa, una ànima lletja, un cos escanyolit. Així es com la fa emergir Rodrigo davant teu. Podria semblar un exercici de sadisme, si no fos que dóna veu a un ésser substituïble com n’hi ha milers. Perquè hi ha dret al crit, diu. A vegades te la descriu a contracor, com si una fascinació morbosa el lligués al personatge. D’altres, Macabéa vessa el motlle on l’ha concebuda.
La Macabéa de L’hora de l’estrella és una noia en el moment que es llança a viure pel seu compte. La seva tia mor i es muda de la sequera del sertão a Rio. Aquesta assumpció de llibertat implica una trencadissa, especialment si es tracta d’una dona. Sola, vulnerable i pobra, Macabéa du una vida sense ambicions. Però és precisament des d’aquesta despossessió que es resisteix a la submissió de Rodrigo S.M. —i també a la de la convenció social.
Amb aquesta innocència que burxa, Macabéa té el do de la curiositat i el desig com la Cecília Ce d’El carrer de les Camèlies. A aquests personatges femenins no els cal ni salvació ni consol per viure a la seva manera —només que l’ús i l’abús siguin mutus. Hem de recordar que Macabéa és mecanògrafa. Més enllà del mite, Clarice Lispector també es va dedicar a escriure. Una ocupació, bona com qualsevol altra, per arribar a coneixe’s a un mateix —o per donar resposta al misteri de viure.