Destrals
“És un llamp de dona que viu a les cumbres borrascosas, l’has de conèixer”, va dir-me l’oncle. Era el primer cop que sentia a parlar de la tieta Nuri i Club Editor. Tenia raó: vivia dalt d’un turó perdut de la ciutat, enlairada, a la casa rosa que m’havia atret des del primer cop que la vaig veure, com una premonició. En realitat, la caseta només era el caparró d’un cranc multiforme enganxat a l’esquena del turó del Carmel, una construcció estrambòtica amb diversos nivells irregulars i obagosos. Quan va obrir la porta vaig començar a entendre l’altra part de la frase de l’oncle: la tieta Nuri, petita i encorbada, gairebé nonagenària, tenia una energia endimoniada. No parava quieta: pujava i baixava les escales d’aquella casa laberíntica, plena de llibres i racons, sempre estalonada per una bèstia fosca que havia de mantenir constantment a ratlla perquè no es mengés de viu en viu els visitants —el gos es deia Negret i el diminutiu no li feia cap justícia. Un cop tancat a fora, em va dur vora una llar de foc apagada i vam començar una conversa que duraria anys, fins a la seva mort. Amb ulls encesos i una veueta prima, amb la memòria intacta, la tieta Nuri feia mil preguntes i contrapuntava anècdotes amb poemes d’en Màrius Torres que se sabia de dalt a baix i recitava com qui diu un encanteri. Les parets, el terra, els mobles, les portes i finestres, atentes, paraven atenció, i, callades, participaven de la trobada. Semblava que la casa formés part d’ella, com si l’edifici en fos una mena d’extensió o de closca, assilvestrades les dues en aquell tros de ciutat més feréstec que qui-sap-lo. Feia seixanta anys que convivien: des que havien tornat de l’exili a finals dels quaranta i l’havien comprat per quatre rals a un tramviaire que se l’havia aixecat ell tot solet. De la casa, com la barba d’un gegant, en vessava un jardí pel tall de muntanya —més aviat un bosc frondós de pins i xiprers, de nesprers i d’oliveres mai esporgades, d’albercoquers i garrofers esquerps. Tot plegat un territori primigeni, mític, de fetilleres i cases embruixades, de secrets i d’animals prodigiosos: llegendari. Aquella casa i aquella tieta semblaven tretes d’un conte. Li vaig dedicar un poema dolentíssim que per sort no he trobat.
*
El 2005, el Víctor Nubla em va convidar a participar al festival LEM. L’any anterior m’havia vist fer el burro al CCCB pel Mapapoètic recitant a crits, amb una guitarra elèctrica, el poema Fear de Raymond Carver:
Fear of seeing a police car pull into the drive. Fear of falling asleep at night. Fear of not falling asleep. Fear of the past rising up. Fear of the present taking flight. Fear of the telephone that rings in the dead of night. Fear of electrical storms. Fear of the cleaning woman who has a spot on her cheek! Fear of dogs I’ve been told won’t bite. Fear of anxiety! Fear of having to identify the body of a dead friend. Fear of running out of money. Fear of having too much, though people will not believe this. Fear of psychological profiles. Fear of being late and fear of arriving before anyone else. Fear of my children’s handwriting on envelopes. Fear they’ll die before I do, and I’ll feel guilty. Fear of having to live with my mother in her old age, and mine. Fear of confusion. Fear this day will end on an unhappy note. Fear of waking up to find you gone. Fear of not loving and fear of not loving enough. Fear that what I love will prove lethal to those I love. Fear of death. Fear of living too long. Fear of death. I’ve said that.
Li vaig dir a l’Uri Caballero si li venia de gust que ho féssim plegats i ens vam engiponar una posada en escena encara més punk i surrealista, que incloïa carregar-nos una cadira a destralades al final, mentre la guitarra s’acoplava contra l’ampli a tota castanya. Ho havíem de fer el tres de novembre al Centre Cívic del Coll, al peu de la muntanya pelada. L’únic problema va ser que el mateix dia ens va fallar la destral. Desesperats, ja no sabíem què fer quan se’m va acudir que potser la tia Nuri en tindria una: qui sinó l’àvia indòmita de la jungla carmelita? No sortia gaire de casa, així que probablement hi seria. Només calia esquivar el gos assassí que tenia per guardià i amic. Només! Ja era fosc quan l’Uri i jo ens vam plantar a la porta de rondalla i vam picar. Els lladrucs bestials van ser instantanis. Vam resistir el pànic com vam poder. La Nuri va trigar una mica més a treure el nas de les entranyes de la casa rosa. Contra tot pronòstic, no li va estranyar gens ni mica que li demanéssim una destral a aquelles hores per ves a saber quina performance, però no se’n recordava d’on la podia tenir. La vam acompanyar amunt i avall una bona estona —sempre acollonits pel Negret, aquella mena de genius loci imprevisible—, regirant armaris, bufets, recambrons i falsos sostres sense trobar la destral per enlloc. Com si li féssim pessigolles, divertida, la casa es deixava escorcollar. Vam sortir a la nit il·luminada. La Nuri es va perdre entre els arbres esponerosos. L’Uri i jo ens vam quedar encantats mirant un cel tan estelat que quasi feia mal. Van sentir repicar unes campanes i d’una caseta d’eines enclotada en un racó del sotabosc, la Nuri va treure’n no una, sinó dues destrals. Quan vam arribar al centre cívic, ens vam beure una cervesa sense respirar. De l’actuació no en recordo res.
Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa I