Vam tornar de Lisboa com cavalls desbocats. Començava el segle, teníem poc més de vint anys i havíem descobert la vida als bars i l’atzar que se’n descabdella si t’hi deixes anar. Xerràvem i bevíem i cantàvem pels descosits amb tothom que ens trobàvem i sempre acabàvem ben lluny d’on havíem començat, normalment amb desconeguts ves a saber on i en situacions cada cop més estrambòtiques. Ens encantava. De dia també es podia fer, perquè la borratxera i els bars no eren l’objectiu sinó, més aviat, una de les possibles palanques. Seguint el mateix impuls, vaig començar a baixar a les últimes parades de les línies de metro per fer via més enllà, sortir de Barcelona caminant o enfilar-me al turó més proper, passejar pels límits i aixecar-li les faldilles a la ciutat, furgar-ne les frontisses.
Un dia vaig perdre’m pel Park Güell (acostuma a ser una bona drecera per aprendre, així com l’error o l’accident són bàsics per la ciència) i vaig acabar a la seva creu. M’hi vaig enfilar i girant-me d’esquena a la ciutat vaig albirar un turó pelat que s’interposava entre el parc i el Tibidabo. Em cridava i vaig tirar pel dret cap a la muntanya inconeguda. Vaig deixar enrere els límits desdibuixats del parc (la foresta no estima el tiralínies) i grimpant per darrere de l’escola Virolai vaig fer cim. La sorpresa fou majúscula: com si fos dalt d’un seu mugró, el cos impúdicament esbatanat de Barcelona se m’oferia en una nova i excitant perspectiva.
Aquella clepsa pelada va resultar ser un mirador privilegiat, l’únic que permet una visió panoràmica i ininterrompuda de Barcelona, és a dir, una vista de 360º. Com un dervix en el moment extàtic, jo també giravoltava, meravellat de la completesa de la visió: a l’esquerra, els Nou Barris fins al Besós i més enllà; davant, tot Gràcia, el gruix cerdànic, el centre, i la línia del l’horitzó banyada al mar; a mà dreta, la zona alta, Montjuïc, la plana del Llobregat; i al darrere, Vallcarca, Vall d’Hebron, la Clota i la silueta de Collserola resseguida de vermell pel sol ponent.
L’aspecte erm i no urbanitzat del cim que no surt als mapes implica una solitud perfecta per l’esplai dels ulls. La muntanya pelada és un bastió secret, l’atalaia idònia per admirar sencer el monstre barceloní: així, vist com una unitat per primer cop, ens és possible estudiar-ne els flancs i capir-ne les dimensions per preparar la següent escomesa. I és llavors quan, qui observa des de la muntanya pelada, és pres per un sentiment salvatge de conquesta i exploració: sent créixer dins seu el desig incontrolable de descobrir tots els racons amagats que conté, perquè se n’acaba d’adonar a la vegada que u) respecte Barcelona és més ignorant que una sargantana; i dos) el que està en joc per ser descobert pot ser com a mínim tan fantàstic com aquest belvedere que trepitja.
Una ciutat tan gran i amb tanta història com Barcelona té mil plecs i cul-de-sacs, territoris vetats, barris ocults i rutes secretes. És tota una jungla al nostre abast per explorar. Per exemple, un cop dalt de la muntanya pelada, per on baixarem? Pel mateix lloc per on hem pujat? No pas! Hi ha tota una vessant que s’arronsa cap al nord, per què no hi anem? Així com per pujar ens hem inventat el camí, per l’altre cantó n’hi ha un que ens mena dreturer pel llom verd: a l’estiu és ple de papallones. Desemboquem dalt d’un carrer asfaltat que fa una forta pendent, davant d’una casa tota rosa. Amb les cames eixorivides i la pensa oberta, quin fat ens portarà on? Cap a on decantarem la nostra incipient ànsia d’aventura? Barcelona, com l’amant que comença a sentir-se el cos explorat i en preveu el plaer, tremola d’excitació.