Capítol quinzè — Fent mitja
l celler de Monsieur Defarge s’hi bevia aquell dia més d’hora que de costum. A les sis del matí, cares groguenques i malaltisses que esguardaven per les finestres enreixades podien veure-hi altres cares inclinades sobre petricons de vi. Monsieur Defarge servia un vi que en el millor dels casos era molt aigualit, però aquesta vegada ho semblava més que mai. Un vi agre, a més a més, o agrejant, ja que semblava exercir una influència depriment en els ànims dels que en bevien. Cap vívida flama bàquica saltava dels raïms premuts de Monsieur Defarge, sinó unes brases moribundes que cremaven sota la cendra que enfosquia el caliu.
Era el tercer matí consecutiu que es bevia des de molt d’hora al celler de Monsieur Defarge. La cosa havia començat dilluns, i ara era dimecres. Es tractava, més que de beure, de remugar de bon matí; molts dels homes que paraven l’orella i murmuraven i badaven des del moment de l’obertura, no haurien pogut deixar una moneda al taulell ni que els hi anés la vida. Però hi posaven tant d’interès, els que hi eren, com si haguessin vingut a comprar botes plenes de vi; i anaven de l’un a l’altre, i d’un racó a l’altre, engolint conversa en lloc de beguda, amb mirada voraç.
Malgrat la inhabitual concurrència, no es veia el taverner ni en palla ni en pols. No el trobaven a faltar; ningú que passés el llindar el buscava amb els ulls, ningú preguntava per ell, ningú se sorprenia que Madame Defarge estigués sola, presidint la distribució del vi, amb un bol de xavalla davant, ple de moneda menuda amb el relleu original tan gastat com la humana moneda menuda amb apedaçades butxaques d’on sortia.
Un afany de saber en suspens, i una absència de pensament prevalent, és potser el que haurien observat els espies eventuals en donar un cop d’ull al celler, com en donaven a tot lloc, distingit o plebeu, des del palau reial fins al presidi. Les partides de cartes s’esllanguien, els que jugaven a dominó en feien consirosament piles, els que bevien dibuixaven carotes a la taula sucant el dit a les taques de vi; Madame Defarge mateix resseguia amb l’escuradents el voraviu de la màniga, i sentia i veia alguna cosa inaudible i invisible, lluny, molt lluny.
Així era la cara vinosa de Saint-Antoine abans de les dotze. En ple batibull de migdia, dos homes empolsegats passaren per aquells carrers, sota els fanals gronxaires; un d’ells era Monsieur Defarge, l’altre un camí-raler amb gorra blava. Adusts i assedegats, entraren a la taverna. El seu pas havia encès una mena de foc al barri que s’escampà, atiat i espetegant, i que anava emmarcant cares a la majoria de portes i finestres. Però ningú els seguí, ningú digué res quan entraren, per bé que tots els ulls estiguessin clavats en ells.
—Bon dia, senyors! —digué Monsieur Defarge.
Això que hauria pogut ser un senyal per deslligar les llengües suscità un cor general de “Bon dies!”.
—Fa mal temps, senyors! —digué Monsieur Defarge, bellugant el cap.
Aleshores cadascú mirà el seu veí, i després tots abaixaren els ulls i continuaren asseguts en silenci. Excepte un home, que s’aixecà i sortí.
—Dona! —digué en Defarge en veu alta, dirigint-se a Madame Defarge—. He fet llegües amb aquest bon caminer que es diu Jacques. L’he trobat, per casualitat, a dia i mig de París. És bon xicot, aquest caminaire que es diu Jacques. Serveix-li vi!
Un segon home s’aixecà i sortí. Madame Defarge posà un petricó de vi davant del peó caminer que es deia Jacques, el qual es tragué la gorra en honor de la companyia i begué. A la pitrera de la brusa hi duia pa negre groller; hi clavava queixalada entre glop i glop, i segué mastegant i bevent al costat del taulell de Madame Defarge. Un tercer home s’alçà i sortí.
En Defarge begué un glop de vi —però menys que el servit al foraster, ja que per a ell beure vi no era res d’excepcional— i s’esperà, dret, que el seu company acabés d’esmorzar. No mirava cap dels presents, i cap dels presents el mirava; ni tan sols Madame Defarge, que havia agafat les agulles de fer mitja i s’hi tornava a posar.
—Ja has acabat de menjar, amic? —preguntà en Defarge, vingut el moment.
—Sí, gràcies.
—Vine doncs! Podràs veure l’apartament que et vaig dir que podries ocupar. Et convindrà d’allò més.
Anaren del celler al carrer, del carrer al pati, del pati a unes escales costerudes, de les escales a una golfa —aquella golfa on, abans, un home de cabells blancs seia en un banc baix, doblegat, molt enfeinat, fent sabates.
Ara no hi havia cap home de cabells blanc, però els tres que havien sortit del celler un per un hi eren tots; i un fil prim els lligava a aquella llunyana figura de cabells blancs, ja que una vegada l’havien espiat per les esquerdes de la paret.
En Defarge tancà la porta amb compte i parlà en veu baixa.
—Jacques U, Jacques Dos, Jacques Tres! Aquest és el testimoni amb qui havia quedat Jacques Quatre. Ell us ho explicarà tot. Parla, Jacques Cinc!
El peó caminer, amb la gorra blava a la mà, s’eixugà el front colrat i preguntà:
—Per on començo, Monsieur?
—Comença —va ser la resposta enraonada de Monsieur Defarge— pel començament.
—El vaig veure, Monsieur —començà el caminaire—, l’estiu passat, sota el carruatge del Marquès, agafat a la cadena. Imagini’s. Jo que m’aturo de treballar a la carretera, el sol que es pon, el carruatge del Marquès enfilant el turó a poc a poc, ell que penja de la cadena —així.
I el peó caminer reinterpretà tota l’escena, que a aquestes altures hauria hagut de sortir-li a la perfecció, vist que era el recurs infal·lible i la distracció indispensable al seu poble d’un any ençà.
En Jacques U interferí preguntant si l’havia vist mai, aquell home.
—Mai —contestà el caminaire, recobrant perpendicularitat.
En Jacques Tres li preguntà com era doncs que l’havia reconegut.
—Per l’alçada —contestà el peó amb calma i amb un dit al nas—. Quan Monsieur le Marquis em preguntà aquell vespre com era, jo li vaig contestar: alt com un espectre!
—Haguessis hagut de dir baix com un geperut —replicà en Jacques Dos.
—I com volies que ho sapigués! El que vindria encara no havia passat, ni es refiava ell de mi. Fixa-t’hi! Donades les circumstàncies, no vaig pas oferir-me com a testimoni. Monsieur le Marquis m’assenyala amb el dit, prop de la fonteta, i diu: “Porteu-me aquest brètol!” A fe meva, senyors, que no em vaig oferir jo.
—Té raó, Jacques —murmurà en Defarge, a qui havia interromput—. Continua!
—Bé! —digué el peó amb aires misteriosos—. L’home alt s’havia esfumat, el buscaven… quants mesos fa que el buscaven? Nou, deu, onze?
—Poc importa quants mesos fes —digué en Defarge—. S’havia amagat bé, però al final el van trobar, per desgràcia. Continua!
—Reprenc la feina al coster, el sol està a punt de pondre’s. Recullo les eines per tornar-me’n a casa, a baix al poble, on ja és fosc, quan alço la vista i veig sis soldats que vénen coster avall. Al mig duen un home alt amb els braços travats als costats, així!
Amb l’ajut de la indispensable gorra, imità un home amb els colzes lligats estretament als malucs, amb cordes nuades a l’esquena.
—Em quedo al costat del meu munt de pedres per veure passar els soldats i el presoner (perquè és un camí per on s’hi passa tan poc que qualsevol espectacle fa de bon mirar), i al principi, quan s’acosten, només veig que són sis soldats amb un home alt lligat, i em semblen gairebé negres, excepte del cantó per on es pon el sol, on tenen una vora vermella, senyors. També veig que les ombres allargades els arriben al fossar de l’altre cantó de la carretera, i al turó que el domina, i que semblen ombres de gegants. També els veig tots coberts de pols, o que la pols es mou amb ells a cada passa, plaf, plaf! Però quan passen prou a prop, reconec l’home alt, i ell em reconeix a mi —ah, com voldria precipitar-se pendent avall, com aquell vespre en què ens vam trobar per primer cop, a prop del lloc!
Ho descrivia com si hi fos, i era evident que ho veia vívidament; potser no havia vist gran cosa, a la vida.
—Jo dissimulo als soldats que reconec l’home alt, ell dissimula que em reconeix a mi; ens reconeixem i ens ho diem amb els ulls. “Endavant!”, diu el cap de la tropa indicant el poble, “afanyeu-vos a dur-lo a la tomba!”, i els altres s’hi afanyen. Jo els segueixo. Els braços se li han inflat de tant que estreny la corda, els esclops, massa grossos i barroers, el fan ranquejar. Perquè ranqueja, va lent, i l’empenyen amb els fusells, així!
Imità els moviments d’un home empès per les culates dels mosquets.
—Quan baixaven esperitats com si fessin curses, va caure. Els altres se’n riuen i el fan alçar. La cara li sagnava, tota coberta de pols, però no podia passar-s’hi la mà; se’n riuen de nou. El duen al poble; tota la gent corre a mirar; el duen més enllà del molí, i cap amunt a la presó; tot el poble veu el portal que s’obre en la fosca de la nit i se l’empassa —així!
Obrí una boca tan ampla com pogué i la tancà amb un sonor clac de dents. En Defarge, adonant-se que no volia atenuar-ne l’efecte obrint-la de nou, li digué:
—Continua, Jacques.
—Tot el poble —continuà el peó, posant-se de puntetes i abaixant el to de veu— se’n va; tot el poble somnia en el malaurat, tancat i barrat a la presó del cingle, destinat a no sortir-ne mai més, si no és per morir. L’endemà al matí, amb les eines a coll i cruspint-me el meu mos de pa negre, faig una marrada per la presó, anant cap a la feina. A dalt de tot, el veig en una gran gàbia de ferro, ensangonat i polsós com la nit abans, mirant a través de les reixes. No té cap mà lliure per fer-me algun gest; jo no goso parlar-li; em mira com si fos home mort.
En Defarge i els altres tres s’esguardaven, ombrívols. Totes les mirades eren fosques, reprimides i venjatives mentre escoltaven el relat seu, amb un aire autoritari al mateix temps que secret. Feien pensar en un tribunal rudimentari: els Jacques U i Dos seien a la vella màrfega, amb la barbeta a la mà i els ulls fits en el peó; darrere d’ells, en Jacques Tres, amb la mirada no menys fixa i un genoll a terra, es passava tota l’estona la mà per les fines enervacions al voltant de la boca i el nas; en Defarge, dret entre ells i el contaire a qui havia instal·lat a la claror de la finestra, mirava ara l’un, ara els altres.
—Continua, Jacques —li digué.
—Va estar-se un dies a la gàbia de ferro. El poble mirava d’amagat, perquè tenia por. Però tota l’estona mirava, de lluny, la presó dalt del cingle; i al vespre, quan plegaven de treballar, seien a xafardejar a la font, amb totes les mirades amunt. Murmuraven, al voltant de la font, que encara que el condemnessin a mort no seria executat, que es rebien peticions a París, explicant que la mort del fill l’havia embogit; parlaven d’una súplica enviada al Rei. Com saber-ho? Potser sí, potser no.
—Escolta, Jacques —el Número U d’aquell nom l’interrompé amb fermesa—. Sàpigues que una petició va ser presentada al Rei i a la Reina, sí. Tots nosaltres, llevat de tu, vam veure com el Rei la prenia, assegut al costat de la Reina a la carrossa que el duia pel carrer. És en Defarge, que tens aquí, qui arriscà la vida i es precipità davant dels cavalls amb la súplica a la mà.
—I escolta això, Jacques! —digué l’agenollat Número Tres passant-se una i altra vegada la mà per les fines enervacions, amb un aire curiosament voraç, com un famolenc que es delís per alguna cosa que no era ni menjar ni beguda—. Els guardes de peu i de cavall voltaren el suplicant i l’atonyinaren. Ho sents?
—Sí que ho sento, senyors.
—Continua, doncs —digué en Defarge.
—Murmuraven al costat de la font —prosseguí la silueta solitària— que l’havien dut al país per executar-lo, i que segur que ho farien aviat. Fins i tot murmuraven que, com que havia apunyalat Monseigneur i Monseigneur era el pare dels masovers, que són serfs, vostè… ell seria executat com a parricida. Un vell, a la font, deia que abans que la cara li cremarien la mà dreta, armada amb el coltell; que a les ferides que li fessin en braços, cames i pit hi abocarien oli bullent, plom líquid, pega calenta, cera i sofre; i que en acabat l’esquarterarien quatre cavalls forçuts. Aquest vell diu que tot això van fer-ho a un presoner que atemptà contra la vida del Rei d’abans, Lluís Quinze. Però com saber si menteix? Jo no sóc un erudit.
—Escolta altre cop, Jacques! —digué l’home de la mà tremolosa i l’aire famolenc—. Aquell presoner es deia Damiens i el seu suplici va tenir lloc a ple dia, al cor de París; i res cridà més l’atenció dels que ho veien que les moltes dames en voga de l’alta societat, que s’ho miraren fascinades fins al final… fins al final, Jacques, fins que es va fer de nit, quan ja havia perdut dues cames i un braç, i encara respirava! I això va passar… i bé, quina edat tens?
—Trenta-cinc anys —digué el peó, que n’aparentava seixanta.
—Va passar quan tenies més de deu anys; ho hauries pogut veure.
—Prou! —exclamà en Defarge, impacient i amoïnat—. Visca el diable! Continua.
—Bé! Uns murmuraven això, altres murmuraven allò; no es parlava de res més; la font mateixa semblava posar-s’hi. Al final, un diumenge a la nit, quan el poble dormia, vénen soldats que baixen del presidi i els fusells retrunyen a les pedres del carrer. Els treballadors caven i martellegen, els soldats riuen i canten; al matí, al costat de la font, hi havia una forca de quaranta peus d’altura, que emmetzinava l’aigua.
El peó mirava a través més que no pas al sostre i assenyalava el cel amb el dit, com si hi veiés les forques.
—El treball s’aturà, tots s’aplegaren aquí, ningú dugué les vaques a pasturar, les vaques eren aquí amb la gent. A migdia, retruc de tambors. Els soldats han pujat de nit a presó, i vet aquí l’home enmig dels soldats. Va lligat com abans, i a la boca li han passat una mordassa lligada així, amb un cordill molt estret que li donava l’aspecte d’un que riu —estirant-se les galtes amb els dos dits grossos gairebé fins a les orelles, ho imità—. Damunt de la forca van clavar el coltell, amb el tall cap amunt, la punxa enlaire. El van penjar allà, a quaranta peus d’altura; i van deixar el penjat emmetzinant l’aigua.
Es miraren els uns als altres, mentre el contaire s’eixugava la cara amb la gorra blava, ja que s’havia posat a suar evocant l’espectacle.
—És horrorós, senyors. Com poden les dones i les criatures prendre-hi aigua, i qui vindrà a fer-la petar al vespre, sota aquesta ombra! Sota, dic? Vaig deixar el poble dilluns al vespre a l’hora que el sol es pon i dalt del turó em vaig girar a mirar: l’ombra cobria l’església, cobria el molí, cobria la presó. Semblava que cobrís la terra sencera, senyors, fins allà on reposa el cel!
L’home d’aspecte famolenc es rosegava un dit mirant els altres, i el dit li tremolava amb el neguit.
—Això és tot, senyors. Me’n vaig anar a posta de sol, com m’havien dit que fes, i vaig caminar tota la nit i la meitat del dia, fins que vaig topar, com em van dir que hi toparia, amb aquest company. Amb ell he vingut, a estones a cavall i a estones a peu, la resta d’ahir i tota la nit. I aquí em teniu!
Després d’un silenci consirós, el primer Jacques digué:
—Bé! Ho has explicat i representat fidelment. Ens esperes a fora?
—De bon grat —digué el peó. En Defarge l’acompanyà al capdamunt de l’escala i, deixant-lo assegut, se’n tornà.
Tots tres s’havien posat drets i tenien els caps junts quan en Defarge entrà a la golfa.
—Què en penses, Jacques? —preguntà el Número U—. Ho inscrivim al registre?
—Ho inscrivim i que sigui destruït —replicà en Defarge.
—Magnífic! —glapí l’home d’aspecte famolenc.
—El château i tota la pesca? —preguntà el primer.
—El château i tota la pesca —contestà en Defarge—. Exterminació.
El famolenc repetí, glapint extasiat: “Magnífic!” i començà a rosegar-se un altre dit.
—N’esteu segurs —preguntà Jacques Dos a en Defarge—, que la manera de conservar-ne el registre no ens durà problemes? Ja m’ho penso, que és segur, perquè fora de nosaltres no ho sabria desxifrar ningú; però en sabrem sempre, de desxifrar-ho… o més ben dit, en sabrà ella?
—Jacques —replicà en Defarge posant-se dret—, si Madame la meva muller confiés el registre a la seva sola memòria, no en perdria ni una paraula ni una síl·laba. Fet a mitja, amb els seus propis punts i símbols, per ella serà sempre més clar que el sol. Confia en Madame Defarge. Més fàcil seria, per al més vil dels covards, esborrar-se a si mateix de l’existència que esborrar ni que fos una lletra del seu nom al registre dels crims fet a mitja per Madame Defarge.
Hi hagué un murmuri confiat i aprovador, abans que l’home d’aspecte famolenc preguntés:
—L’acomiadem aviat, aquest pagès? Així ho espero. És un toix, no ens posarà en perill?
—No sap res —replicà en Defarge—, o en tot cas no sap res que pugui fer pujar a una forca de tanta altura. Ja me n’ocuparé; deixeu-me’l i li indicaré el camí. Vol veure el gran món… el Rei, la Reina i la Cort; que els vegi diumenge.
—Què? —exclamà l’home famolenc, mirant-lo fixament—. És bon senyal, que vulgui veure la família reial i la noblesa?
—Jacques —digué en Defarge—, has d’oferir una mica de llet al gat si vols que se’n deleixi. Has d’ensenyar la presa al gos, si vols que te la dugui un dia.
No afegí res més, i digueren al caminaire, a qui trobaren endormiscat a l’esglaó de dalt de tot, que s’ajagués a la màrfega i descansés una mica. No calgué insistir, aviat s’adormí.
Per a un esclau de província com ell, pitjor allotjament que can Defarge hauria pogut trobar a París. Llevat de la paüra que li feia Madame, la seva nova vida era agradable. Però Madame seia tot el dia al taulell, tan expressivament dedicada a no veure’l, tan decidida a no saber que la seva estada pogués tenir a veure amb res de clandestí, que ell tremolava dins dels esclops cada vegada que la mirava. Perquè no hi havia manera de saber amb què sortiria aquella senyora, es deia a si mateix, i si ella es ficava al cap que l’havia vist assassinant algú i fuetejant el cadàver, infal·liblement hi insistiria fins al final, amb tots els recursos d’una imaginació exuberant.
Per tant, quan arribà el diumenge, al caminer no l’encantà (encara que pretengué que sí) saber que Madame els acompanyaria a Versalles, a ell i a Monsieur. A més a més, era desconcertant veure Madame allà, enmig de la gentada de les tardes, fent mitja mentre la multitud esperava la carrossa del Rei.
—Està molt enfeinada, Madame —li digué un home a prop seu.
—Sí —contestà Madame Defarge—, tinc molta feina.
—Què fa, Madame?
—Tot de coses.
—Com ara què?
—Com ara —contestà Madame Defarge amb naturalitat— sudaris.
L’home se n’apartà així que pogué i el caminer es ventà amb la gorra blava, sentint-se escanyat i oprimit. Si li calien un Rei i una Reina per revifar-se, tenia la sort que el remei es trobés a mà; perquè aviat el Rei de barres amples i la Reina de cara bonica arribaren amb la carrossa daurada, acompanyats per la flor i nata de la Cort. Una sumptuosa multitud de dames somrients i cavallers amables, enjoiats i empolvorats i vestits de seda uns i altres, amb rostres de tots dos sexes d’una elegància espurnejant i d’un desdeny esplèndid: el peó s’hi immergí talment que, en la seva exaltació momentània, cridà “Visca el Rei, visca la Reina, visca tothom!” com si mai de la vida hagués sentit a parlar del do d’ubiqüitat d’en Jacques. Vingueren després jardins, patis, esplanades, fonts, parterres i més Rei i més Reina, més flor i nata, més grans senyors i dames, més visca tothom! fins a plorar literalment d’emoció. Al llarg de l’escena, que durà unes tres hores, molts l’acompanyaren en la cridòria i els plors i el devessall de sentiments, encara que en Defarge l’agafés pel coll, com per impedir que s’abraonés sobre els objectes de la seva efímera devoció i els estripés.
—Bravo! —li digué en Defarge en to protector quan s’acabà, tot donant-li algun copet a l’esquena—, ets un bon xicot!
El peó anava tornant en si i es preguntava si no s’havia errat amb el seu entusiasme; però no.
—Ets la persona que ens cal —li digué Defarge a l’orella—; fas creure a aquests imbècils que això durarà sempre. Així es tornen més insolents, i enllestirem abans.
—Ep! —exclamà el caminer, reflexiu—; és veritat.
—Aquests imbècils no saben res de res. Menyspreen l’alè que et surt de la boca, a tu i a centenars com tu, encara més que el que surt del morro dels seus cavalls i gossos; però només t’escolten a tu. Deixem que t’escoltin una mica més; com més crèduls, millor.
Madame Defarge mirà aprensivament el client i bellugà el cap, confirmant-ho.
—Tu —digué ella— cridaries i ploraries perquè sí, pel gust de donar-te en espectacle i fer gatzara. Digues! Oi que sí?
—Cert, Madame, així ho crec. De moment.
—Si t’ensenyessin un munt de nines i et diguessin que les fessis a trossos i les despullessis en benefici teu, triaries les més riques i alegres. Digues! Oi que sí?
—Ben cert, Madame.
—Sí. I si t’ensenyessin un vol d’ocells incapaços de volar i haguessis de plomar-los en benefici teu, triaries els de plomatge més vistós, oi que sí?
—Cert, Madame.
—Avui has vist nines i ocells —digué Madame Defarge amb un moviment de la mà cap on n’hi havia feia no res—. Ara, torna-te’n a casa!