Capítol vintè — Una súplica
uan els casats tornaren de nou a casa, la primera persona que aparegué a felicitar-los va ser en Sydney Carton. No feia gaires hores que havien tornat, quan es presentà. Ni la seva indumentària, ni el seu aspectes, ni les seves maneres havien millorat; però tenia un cert aire rugós de fidelitat que resultava nou a en Charles Darnay.
En Carton esperà l’ocasió d’apartar-lo vora una finestra per poder parlar-hi sense que els sentís ningú.
—Mr Darnay —li digué—, m’agradaria que fóssim amics.
—Ja ho som, confio.
—Molt amable, però és un dir. En realitat, quan dic que voldria que fóssim amics, no vull dir ben bé això, tampoc.
En Charles Darnay, com és natural, li preguntà amb bon humor i camaraderia:
—Què vol dir?
—A fe meva —digué en Carton, somrient— que em resulta més fàcil comprendre’m a mi mateix que explicar-me. Però ho intentaré. Recorda certa famosa ocasió en què jo estava més begut que… que de costum?
—Recordo certa famosa ocasió en què em va obligar a confessar que havia estat bevent.
—Jo també me’n recordo. Maleïdes ocasions, si sempre me’n recordo! Confio que m’ho tinguin en compte un dia, quan sigui la fi dels meus… No s’alarmi, que no li faré cap sermó.
—I ara, no m’alarma pas que sigui seriós.
—Bah! —digué en Carton amb un gest desmenjat, com si s’espolsés una brossa—. En aquella ben ruixada ocasió (una de tantes, ja ho saps) jo li donava la llauna amb si vostè m’agradava o no m’agradava. Doncs m’agradaria que ho oblidés.
—Fa temps que ho he oblidat.
—És un dir, aquí també! Però, Mr Darnay, a mi no m’és tan fàcil oblidar com pretén que li és a vostè. No me n’he oblidat gens, i una resposta lleugera no m’ajuda a oblidar.
—Si la resposta era lleugera —replicà en Darnay—, n’hi demano disculpes. No pretenia sinó treure importància a una cosa de no res que em sorprèn que l’amoïni. Li declaro, a fe de gentleman, que fa temps que ho he esborrat. Déu del Cel, si n’hi ha, de coses a esborrar de la memòria! No en tenia jo una de ben important a gravar-hi, amb el servei tan gran que em va prestar vostè aquell dia?
—Pel que fa a grans serveis —digué en Carton—, he de confessar, ja que en parla, que és xerrameca de picaplets. No crec que em preocupés de vostè aleshores; parlo en passat.
—Vostè sembla minimitzar el deute —replicà en Darnay— i no em barallaré pas per la seva resposta lleugera.
—És la pura veritat, Mr Darnay, cregui’m! Però m’he desviat del tema. Deia que érem amics. Vostè em coneix, ara; sap que sóc incapaç de les més altes i bones proeses humanes. Si en dubta, pregunti-ho a en Stryver i l’hi dirà.
—Prefereixo fer-me’n una opinió pròpia.
—Bé! En tot cas, ja sap que sóc un dissolut que mai no ha fet ni farà res de bo.
—No ho sé, si vostè no ho farà mai.
—Doncs jo sí, i faci el favor de creure’m. Bé! Si és que pot permetre’s de tenir un company que no val res, un company malfamat que va i ve a hores estranyes, puc demanar-li el permís d’anar i venir d’aquesta casa i de comptar-hi tan poc com un moble inútil (i de mal gust, afegiria, si no fos que he constatat que vostè i jo ens assemblem), tolerat perquè ha fet servei en altre temps, i de què ja ningú s’adona? No voldria abusar del permís. Cent contra un que no me’n valdré quatre cops l’any. Però em satisfaria saber que el tinc.
—Vindrà?
—És una altra manera de dir que sí. Li ho agraeixo, Darnay. Puc valdre’m de la seva amistat per presentar-me?
—Crec que sí, Carton, posats a fer.
Es donaren la mà per confirmar-ho i en Sydney s’allunyà. Un minut després, exteriorment, tornava a ser tan insubstancial com sempre.
Quan ja no hi era, en el transcurs del vespre en Charles Darnay esmentà aquella conversa a grans trets i parlà d’en Carton com d’un home descuidat i imprudent. En parlà, en resum, no pas amb amargor ni amb intenció d’acarnissar-s’hi, sinó com hauria fet algú que el veiés tal com es presentava.
No podia sospitar que la seva jove i bella muller hagués d’encaparrar-s’hi; ara bé, quan es reuní amb ella als seus apartaments, la trobà esperant-lo amb el graciós arrufat de celles particularment acusat.
—Estem capficats, aquesta nit! —digué en Darnay, passant un braç al seu voltant.
—Sí, estimadíssim Charles —amb les mans al pit i una mirada inquisitiva—; estem bastant capficats aquesta nit, perquè tenim alguna cosa al cap aquesta nit.
—Què és, Lucie meva?
—Em promets que no em faràs cap pregunta?
—Si t’ho prometo? Què no prometria al meu amor?
Què, en efecte, si amb una mà apartava els cabells daurats de la galta mentre l’altra sentia palpitar aquell cor per ell!
—Crec, Charles, que el pobre Mr Carton mereix més miraments que no n’hi has tingut aquesta nit.
—De veritat, Lucie meva? Per què?
—Això és el que no m’has de preguntar. Però penso… sé… que ho mereix.
—Sabent-ho tu en tinc prou. Què vols que faci, vida meva?
—Et demanaria, estimadíssim, que siguis sempre generós amb ell i tolerant amb els seus defectes quan no hi és. Et demanaria que creguis que té un cor que rara vegada es mostra, amb ferides molt fondes. Estimat meu, l’he vist sagnar.
—Com em dol —digué en Charles Darnay, astorat— pensar que l’hagi pogut ferir. No m’ho hauria pensat mai.
—Marit meu, és així. Em temo que no té remei, i que ja no és d’esperar que el seu caràcter o la seva sort puguin variar. Però estic segura que és capaç de coses bones, de coses amables, magnífiques i tot.
Era tan bonica, en la puresa de la seva fe en aquell home perdut, que el seu marit se l’hauria mirada, tal com s’estava, hores senceres.
—Oh, amor meu! —insistí ella abraçant-lo ben fort amb el cap reclinat al seu pit i els ulls alçats cap als seus—, recorda que forts que som en la nostra felicitat i que feble que és ell en la seva desgràcia!
La súplica li arribà al fons del cor.
—Sempre ho recordaré, cor meu! HO recordaré mentre visqui.
S’inclinà sobre el cap daurat i besà els llavis rosats i l’envoltà tota amb els braços. Si un desemparat, errant pels carrers foscos, l’hagués sentida confiar-se i hagués vist les llàgrimes de pietat d’aquells tendres ulls blaus begudes per l’estimat marit, hauria cridat en la nit —i no pas per primera vegada: Déu la beneeixi per la seva dolça compassió!