Capítol vint-i-unè — L’eco de les passes
munt amunt de la paret hi havia una finestreta de vidres opacs, barrots gruixuts i vista obstruïda per un envà de pedra, de manera que, per veure el cel, calia ajupir-se i alçar els ulls. A dins, a pocs peus, hi havia una petita llar enreixada. Una pila de cendres vegetals a la llar. Un tamboret, una taula i un llit amb la màrfega de palla. I quatre parets ennegrides, una d’elles amb una argolla de ferro rovellat.
—Passi la torxa poc a poc per les parets, per veure-les bé —digué en Defarge al carceller.
L’home obeí i en Defarge anà resseguint la claror de la flama, atentament.
—Aturi’s! Mira, Jacques!
—A. M.! —raucà en Jacques Tres, llegint goludament.
—Alexander Manette —li digué en Defarge a cau d’orella, resseguint les lletres amb l’índex fosc de pólvora incrustada—. I aquí va escriure “un pobre metge”. I també és d’ell, no n’hi ha cap dubte, aquest calendari esgarrapat a la pedra. Què dus? Una barra de ferro? Passa-me-la!
Encara tenia el botafoc del fusell a la mà. Intercanviaren ràpidament els dos estris i, girant-se cap a la taula i el tamboret corcats, els va fer a trossos d’uns quants cops.
—Alça el llum! —digué amb ràbia al carceller—. Busca entre la runa, amb compte, Jacques. Mira! Aquí tens el meu ganivet —digué llançant-l’hi—, esventra la màrfega i busca entre la palla. Tu, alça’l més!
Amb una mirada amenaçadora al carceller, s’arrossegà per la llar i, mirant a dins de la xemeneia, en sondejà els costats amb la barra i en remenà l’enreixat. En pocs minuts en caigué runa i pols, i hagué d’apartar la cara per no entomar-ho; allà, entre les velles cendres, en una esquerda de la xemeneia en què la barra s’havia introduït per atzar, si no és que l’havia produït ella mateixa, seguí temptejant amb cautela.
—Res a la llenya i res a la palla, Jacques?
—Res.
—Apleguem-ho tot enmig de la cel·la. Així! Tu, cala-hi foc!
El carceller va encendre la petita pila, d’on saltaren aviat flamarades. Ajupint-se de nou per passar la porta baixa, deixaren el foc encès i desferen camí fins al pati: semblava que, segons baixaven, anessin recuperant l’oïda, fins que es trobaren altre cop enmig de la rierada furiosa.
La trobaren engrescada buscant en Defarge. Saint-Antoine reclamava el seu taverner per vigilar el governador que havia defensat la Bastilla i disparat contra el poble. Altrament no seria dut a judici a l’Hôtel de Ville, s’escaparia i la sang del poble (sobtadament valuosa al cap de tants anys de no valdre res) no seria venjada.
En l’univers udolant de passió i contenció que semblava seguir pas a pas aquell oficial eixut i vell, molt visible en l’uniforme gris amb la roseta vermella al trau, només hi havia una altra figura prominent, i era la d’una dona. “Mi-te’l, el meu marit!”, cridà assenyalant-lo. “És en Defarge!” S’estava immòbil al costat del vell oficial sorrut, i al seu costat es quedà; no se’n mogué mentre en Defarge i els altres se l’enduien pels carrers, ni quan s’acostava al seu destí i començaren a ploure-li cops per darrere, ni quan es desfermà la tempesta de coltellades i cops que s’havia anat congriant; era tan a prop d’ell quan caigué mort que, animant-se de sobte, li posà el peu al coll, i amb l’alarmant ganivet —a punt de feia temps— el degollà.
Havia arribat l’hora, per a Saint-Antoine, de dur a la pràctica l’horrible idea d’hissar homes com si fossin fanals per demostrar de què era capaç. La sang de Saint-Antoine havia pujat, la sang de la tirania i de la mà de ferro corria terra —a terra, als esglaons de l’Hôtel de Ville on jeia el cadàver del governador; a terra, sota la sola de la sabata de Madame Defarge quan trepitjà el cadàver en disposar-lo per a la mutilació. “Abaixem més el fanal?”, s’esgargamellava Saint-Antoine tot cercant noves eines de mort amb la mirada; “aquí hi ha un dels soldats, que munti la guàrdia!” Hissaren el sentinella oscil·lant i el mar es desbocà.
El mar d’aigües negres ominoses, d’assalts destructors onada contra onada, insondablement pregon i de força encara desconeguda. El mar sense remordiments, de formes variables entre turbulències, veus venjatives i cares tan socarrades per la brasa del sofriment que cap engruna de pietat podia deixar-hi marca.
Però, en aquell oceà de vívides cares ferotges, hi havia dos grups de cares —de set cadascun— que contrastaven en extrem amb les altres: mai el mar hauria abandonat nàufrags més memorables a terra. Set cares de presoners, sobtadament alliberats per la tempesta que havia esbotzat les seves tombes, eren alçats amunt dels altres caps: tots esglaiats, tots esmaperduts, vacil·lant amb sorpresa, com si hagués arribat el dia del Judici Final i aquells que feien alegrois al seu voltant fossin ànimes perdudes.
Altres set cares hi havia, hissades encara més amunt, set cares de morts amb parpelles entreobertes i ulls entrevistos, esperant el Judici Final. Cares impassibles però amb una expressió en suspens —no pas abolida: cares, més aviat, en terrible pausa, com si haguessin d’obrir de nou les closes parpelles i prestar testimoni amb els seus llavis exsangües: “VOSALTRES HO HEU FET!”
Set presoners alliberats, set caps de malson dalt de piques, les claus de la maleïda fortalesa de vuit poderoses torres, cartes i memorials de presoners que havien mort feia temps, corferits —tot això ressonava pels carrers de París, amb el trepig de l’escorta de Saint-Antoine, a mitjan juliol de 1789. Vulgui el cel desmentir els temors de la Lucie Darnay i no permetre que aquelles passes se li atansin! Perquè són passes tossudes, folles, ominoses, i molts anys després d’esbotzada la bóta a la porta del celler d’en Defarge, no és fàcil purificar-se’n, un cop tacades de roig.