Capítol vint-i-unè — L’eco de les passes
ueda’t aquí a prop, Jacques Tres! —cridava en Defarge—, i vosaltres, Jacques Un i Dos, separeu-vos i a capitanejar tants patriotes com pugueu! On és la meva dona?
—I bé! Sóc aquí! —digué Madame amb la circumspecció de sempre, però sense fer mitja aquell dia. La seva decidida mà dreta estava ocupada amb una destral en lloc dels més pacífics utensilis habituals, i a la cintura duia una pistola i un alarmant ganivet.
—On vas, muller meva?
—De moment, amb tu —digué Madame—. Més endavant em veuràs al capdavant de les dones.
—Som-hi doncs! —cridà en Defarge amb veu sonora—. Patriotes i amics, estem a punt! A la Bastilla!
Amb un rugit que ressonava com si tota respiració a França s’hagués concentrat en la paraula odiada, aquell mar vivent s’aixecà, onada rere onada, abís rere abís, i cobrí la ciutat. Les campanes tocaven l’alarma, els tambors retrunyien, el mar enfurismat bramulava en aquella platja acabada de fer, l’atac començà.
Fossars profunds, dobles ponts llevadissos, massisses muralles de pedra, vuit grans torres, canons, mosquets, foc i fum. A través del foc i el fum —dins del foc i el fum, perquè el mar el llançà contra un canó i en aquell instant es convertí en canoner— en Defarge, el del celler, bregà com un viril soldat. Dues ferotges hores.
Fossar profund, pont llevadís simple, massisses muralles de pedra, vuit grans torres, canó, mosquets, foc i fum. Un pont llevadís destruït!
—A l’obra, camarades, tots a l’obra! A l’obra, Jacques Un, Jacques Dos, Jacques Mil, Jacques Dos Mil, Jacques Vint-i-cinc Mil! En nom de tots els àngels o dels dimonis, com preferiu: a l’obra! —cridava en Defarge del celler, amb el fusell roent de feia estona a la mà.
—A mi, dones! —cridava Madame la seva muller—. Què! Podem matar tant com els homes un cop presa la plaça! —i a ella acudien, amb esgarips assedegats, tropells de dones equipades amb armes heterogènies, però igualades en fam i desig de venjança.
Canó, mosquets, foc i fum, però encara el fossar profund i el pont llevadís intacte, les massisses muralles de pedra i les vuit grans torres. Lleugers desplaçaments del mar furiós, causats pels ferits a terra. Armes relluents, torxes flamejants, càrregues fumejants de palla xopa, dur treball a les barricades veïnes en totes direccions, xiscles, projectils, execucions, valor fora mida, destrucció, estrèpit i bramul de mar vivent; però encara el profund fossar, i el pont llevadís intacte, i les massisses muralles de pedra, i les vuit grans torres, i encara en Defarge del celler, amb el fusell el doble de roent després de quatre hores ferotges.
Una bandera blanca a l’interior de la fortalesa, parlaments vagament perceptibles enmig del temporal desfet —res d’audible—, de cop i volta el mar s’alçà incommensurablement més vast i alt, i arrossegà en Defarge per damunt del pont llevadís abaixat, més enllà de les massisses muralles exteriors, entre les vuit grans torres que s’havien rendit!
Tan irresistible era la força de l’oceà que l’arrossegava, que inclús inspirar o girar el cap era tan impracticable com si lluités contra les ones gegants del Mar del Sud —fins que aterrà al pati exterior de la Bastilla. Allà, contra un angle de la muralla, s’esforçà per mirar al seu voltant. En Jacques Tres era gairebé al seu costat; Madame Defarge, capitanejant encara algunes dones, era visible a distància, a l’interior, amb el coltell a la mà. Tot era tumult, exultació, ensordidor i foll desconcert, fragor eixordadissa, i tanmateix furiós diàleg de sords.
—Els presoners!
—Els registres!
—Les cel·les secretes!
—Els instruments de tortura!
—Els presoners!
De tots aquells crits i deu mil incoherències, “els presoners!” era el més repetit pel mar que s’abraonava, com si existís una eternitat de gent així com n’hi ha de temps i espai. Quan els capitosts s’allunyaren, enduent-se les autoritats de la presó i amenaçant-los de mort immediata si algun secret quedava sense revelar, en Defarge clavà una de les seves manasses en el pit d’un d’ells —un home de cabells grisos que duia una torxa a la mà—, el separà dels altres i el posà entre ell i la paret.
—Ensenya’m la Torre Nord! —li digué—. De pressa!
—Ho faré sens falta —contestà l’home— si vostè ve amb mi. Però allà no hi ha ningú.
—Què significa Cent Cinc, Torre Nord? —preguntà en Defarge—. Contesti!
—Que què significa, Monsieur?
—Vol dir un presoner o un lloc de captiveri? O vol dir que t’he de matar ara mateix?
—Mata’l! —bramulà en Jacques Tres, que s’havia atansat molt.
—Monsieur, és una cel·la.
—Ensenya-me-la!
—Passi per aquí, doncs.
En Jacques Tres, amb la cara famèlica de sempre, òbviament decebut per un diàleg que no semblava preludiar banys de sang, s’arrapà al braç d’en Defarge així com en Defarge s’arrapava al del carceller. Havien parlat tots tres cap contra cap durant la breu conversa, i tot i això amb prou feines s’havien sentit, tan eixordador era aquell oceà humà en irrompre dins de la fortalesa i inundar-ne passadissos i escales amb un bramular ronc, pregon, del qual emergien ocasionals crides a la revolta que s’escampaven com si ruixessin l’aire.
Sota fosques voltes on mai havia arribat la llum del sol, deixant enrere sinistres portes de foscos cataus i calabossos, baixant per cavernosos trams d’escales i de nou cap amunt per costerudes i àrdues pujades de pedra i maó, més semblants a cascades estroncades que a escales, en Defarge, el carceller i en Jacques Tres, agafats pels braços, feien via tan de pressa com podien. De tant en tant, la rierada els atrapava i els deixava enrere; però quan arribaren a baix de tot i s’enfilaren a una torre per una escala de cargol, estaven sols. Frenada aquí pel gruix de les parets i els arcs massissos, la tempesta a l’interior i a l’exterior de la fortalesa només el arribava en forma de so esmorteït, monòton, com si el brogit d’abans els hagués destruït l’oïda.
El carceller s’aturà a una porta baixa, ficà la clau a un cadenat, obrí la porta a poc a poc i els digué, mentre abaixaven el cap i passaven:
—Cent Cinc, Torre Nord!