Capítol vint-i-tresè — El foc s’aixeca
l vianant es fumà la pipa, se la posà a la pitrera, es tragué els gruixuts esclops i s’ajagué amb l’esquena damunt de la pila de pedres. S’adormí tot seguit.
Mentre el peó caminer recollia els estris empolsegats, les nuvolades de tempesta, rodant rodant, obrien franges i vetes de cel blau, a què responien claps de llum platejada a la terra; però l’homenet, cofat amb una gran gorra vermella en lloc de la blava de sempre, semblava fascinat per la silueta damunt del munt de pedres. Els ulls se n’hi anaven tan sovint que desava els estris sense fixar-s’hi gens i, val a dir, amb pocs resultats. La cara de bronze, el pèl negre i espès al cap i a les galtes, la gorra basta de llana vermella, l’arreplec de pells de bèstia peluda i pedaços teixits a casa que li feia de roba, la còrpora robusta atenuada pel poc menjar, la sorruda i desesperada estreta dels llavis mentre dormia, inspiraven basarda al peó caminer. L’home venia de lluny, tenia llagues als peus, els turmells inflats i sagnants; els esclops, farcits de fulles i herba, li devien haver pesat al llarg de milles i milles, la roba estava tan plena de forats com ell de llagues. Ajupint-s’hi damunt, el peó intentà veure si duia armes secretes a la pitrera o qui sap on; en va, ja que dormia amb els braços tan ben creuats que resultava impenetrable com els seus llavis —les viles fortificades amb estacades, garites, reixes, fossars i ponts llevadissos semblaven no res comparats amb aquella silueta. I quan n’apartava els ulls per mirar l’horitzó i els voltants, el peó s’afigurava siluetes semblants, que cap obstacle no aturava, dirigint-se als quatre caps de França.
L’home continuava dormint, indiferent a pedregades i amainades, al sol que li venia a la cara i a l’ombra que l’empaitava, a la calamarsa que li queia a grapats damunt del cos i als diamants en què la transformava el sol —fins que aquest hagué baixat tan arran d’horitzó que el cel s’inflamà. Llavors, ja recollides les eines i tot a punt per baixar al poble, el peó el despertà.
—Bé! —digué l’home incorporant-se damunt del colze—. Dues llegües enllà del cim del turó?
—Si fa no fa.
—Si fa no fa. Bé!
El peó se n’anà cap a casa, amb la pols precedint-lo segons d’on venia el vent, i aviat arribà a la font i s’obrí pas entre el magre bestiar que s’hi havia aplegat a beure; i semblà que era a les vaques que dirigia uns murmuris adreçats al poble sencer. Ja enllestit el pobre sopar, la gent no es ficà al llit com de costum, sinó que sortí i s’estigué a fora, esperant que es fes fosc. Llavors es produí una curiosa epidèmia de murmuris, i una altra d’igualment curiosa, quan s’hagueren reunit a la font, de mirades al cel, expectants, totes cap a la mateixa banda. Monsieur Gabelle, el funcionari principal d’aquell lloc, se sentia inquiet; pujà sol al teulat de casa seva i mirà cap a aquella banda, ell també; des de darrere de les xemeneies llambregava cap avall, les cares que anaven colgant-se en la foscor, i envià un missatge al sagristà que guardava les claus de l’església per dir-li que potser caldria tocar a sometent.
S’anava fent cada vegada més fosc i el vent que s’alçava feia balandrejar la tanca viva d’arbres que confinava el vell castell, com si amenacés l’imponent edifici a les fosques. Amunt, dalt dels dos trams d’escales, la pluja s’acarnissava i colpejava el portal, com un missatger urgent que volgués despertar-ne la gent; ratxes desagradables de vent assetjaven el vestíbul enmig de coltells i llances, s’enfilaven gemegant per les escales i feien voleiar les cortines del llit on havia dormit el darrer Marquès. Est, Oest, Nord i Sud, a través dels boscos quatre siluetes tosques trepitjaven l’herbei i feien cruixir les branques mentre avançaven amb precaució cap al pati. Quatre torxes s’hi encengueren i s’apartaren tot seguit en quatre direccions diferents, i tot era de nou negra nit.
Però no pas gaire estona. De cop i volta el château començà a fer-se estranyament visible, amb qui sap quina llum pròpia, com si ell mateix fos de llum. Després, un raig vacil·lant es passejà per l’arquitectura de la façana, copsant-ne la transparència, mostrant on eren balustrades, arcs i finestres. Després s’abraonà cap amunt, escampà i es féu més fulgurant. Aviat, d’una vintena de finestres, sorgiren flames i, despertades, les cares de pedra miraven a través del foc.
Un feble murmuri s’elevà de la poca gent que s’hi trobava; algú ensellà un cavall i s’allunyà al galop. Enmig de la fosca se’n sentien els esperons i el xipoll, fins que a la font del poble la brida s’estrenyé i el cavall, escumejant, s’aturà a la porta de Monsieur Gabelle. “Via fora, Gabelle! Via fora, tothom!” El via fora sonava impacient, però no arribaven els auxilis, suposant que n’hi hagués. El caminaire s’estava de braços creuats a la font amb dos-cents cinquanta companys més, mirant la columna de foc que pujava al cel. “Deu fer quaranta peus d’alçada”, digueren, eixuts, i continuaren ben quiets.