Capítol vint-i-quatrè — Arrossegat a la Roca Magnètica
om li admiro el valor i la joventut d’esperit, Mr Lorry!
—Tut! Tonteries, senyor! I, estimat Charles —digué Mr Lorry llucant de nou cap al Principal—, recordi que endur-se’n res de París, tant se val què, ara per ara és pràcticament impossible. Avui mateix hem rebut documents i objectes de valor (parlo en la més estricta confidencialitat, no és professional que en parli ni que sigui en veu baixa amb vostè) dels més estranys missatgers que es pugui imaginar, i els seus caps penjaven d’un fil en passar les Barreres. En altre temps els nostres paquets anaven i venien amb tanta facilitat com si ho fessin per les places de la vella Anglaterra; ara tot s’ha aturat.
—De debò que se n’hi va aquesta nit?
—Me n’hi vaig aquesta nit perquè l’afer és massa urgent per admetre cap retard.
—I no l’acompanyarà ningú?
—M’han proposat tota mena de gent, però cap a qui sabés què dir. Compto endur-me’n en Jerry. Ha estat la meva guarda anys i panys cada diumenge a la nit, hi estic avesat. Ningú sospitaria que en Jerry sigui altra cosa que un buldog anglès ni que tingui altra intenció que abraonar-se contra qualsevol que s’acosti al seu amo.
—Ho repeteixo, m’admiren el valor i la joventut d’esperit de vostè.
—Repeteixo, tonteries! Després de dur a terme aquest petit encàrrec, potser acceptaré la proposta de Tellson’s de jubilar-me i viure en pau. Aleshores sí que en tindré, de temps per pensar en fer-me vell!
Aquest diàleg tenia lloc a l’escriptori de Mr Lorry, a una o dues iardes d’un eixam de Monseigneurs que es vantaven de venjar-se aviat de la xusma. El revés de fortuna entre aquells refugiats, com l’ortodòxia entre els britànics nadius, els duia naturalment a parlar d’aquella terrible revolució com de l’única collita mai vista que no s’hagués sembrat —com si no haguessin fet o omès res que hi conduís, com si els observadors de milions de francesos malaurats, i de tants recursos malaguanyats o pervertits que haurien pogut assegurar-ne la prosperitat, no l’haguessin vista venir feia anys, inexorablement, i no n’haguessin deixat testimoni. Aquell parloteig vague, combinat amb projectes estrambòtics per restaurar un estat de coses que s’havia exhaurit totalment i que havia esgotat Cel i Terra, era difícil d’empassar per un home de seny que sabés la veritat, i li produïa l’efecte d’una molesta puja de sang al cap: un xiulet a les orelles que, sumat a una mala consciència latent, treia el son a en Charles Darnay.
Entre els que feien discursos hi havia en Stryver, del tribunal del King’s Bench, que, trobant-se molt amunt a l’escalafó de les promocions, perorava a cor què vols: adulava Monseigneur pels projectes d’exterminar el poble i esborrar-lo de la faç de la terra i prescindir-ne d’una vegada, i per molts altres propòsits semblants, equiparables a voler eliminar les àguiles posant-los sal a la cua. Aquest, en Darnay se l’escoltava amb particular antipatia i se sentia dividit entre les ganes d’anar-se’n per no sentir-lo més i les de quedar-se per dir-hi la seva, quan el que hagués d’esdevenir-se s’esdevingués.
El Principal s’acostà a Mr Lorry i, poant de davant seu una carta empastifada per obrir, li preguntà si havia trobat el rastre del seu destinatari. Deixà la carta a l’escriptori, tan a prop d’en Darnay que aquest veié a qui anava adreçada —sobretot, que es tractava d’ell mateix. L’adreça, traduïda, deia: “Molt urgent. A Monsieur fins ara el Marquès de Sainte-Evrémonde, a França, confiat als senyors Tellson’s & Co, banquers, de Londres, Anglaterra.”
El matí del casament, el Doctor Manette havia fet una sola requesta a en Charles Darnay: que, sempre que no se’n desdigués expressament, guardessin tots dos el secret del seu nom. No el sabia ningú, ni la seva pròpia muller; Mr Lorry no en podia tenir cap sospita.
—No —contestà Mr Lorry al Principal—, crec que ho he preguntat a tothom i ningú d’aquí sap on trobar-lo.
Les agulles del rellotge s’acostaven a l’hora de plegar i prop de l’escriptori de Mr Lorry hi havia una colla de gent enraonant. Els ensenyà la carta amb cara inquisitiva i Monseigneur en persona, aquell refugiat conspirador i indignat, se la mirà; i aquest, i aquell, i l’altre, tots tenien algun penjament a dir d’aquell Marquès de qui no trobaven el rastre.
—Nebot, crec, en tot cas successor degenerat de l’amable Marquès assassinat —digué l’un—. Per sort, no el conec.
—Un renegat que va abandonar la plaça —digué un altre que havia deixat París, cap per avall i mig asfixiat, dins d’una bala de fenc— ja fa uns anys.
—Contaminat per les noves idees —digué un tercer que passava, en veure l’adreça a través del monocle—, el contrari de l’antic Marquès: es va desprendre de l’herència a favor de la pobrissalla. Espero que el recompensin com es mereix!
—Sí? —s’exclamà el blasmant Stryver—. Vol dir? És d’aquests? Deixi’m veure el nom infame. Maleït sia!
Incapaç de suportar-ho més, en Darnay donà un copet a l’espatlla de Mr Stryver i li digué:
—El conec.