Capítol setzè — Més mitja
nvariablement asseguda al celler la trobà l’onada del migdia següent, fent mitja amb assiduïtat. Tenia una rosa al costat, i si bé hi donava un cop d’ull de tant en tant, ho feia sense que s’alleugés el seu aire preocupat. Hi havia uns quants clients escampats, que bevien o no. Feia molta calor, i munts de mosques, que estenien les seves perquisicions inquisitives i aventurades a tots els vasets viscosos prop de Madame, queien mortes al seu fons. La mort no impressionava les altres mosques vagaroses, que se les miraven fredament (com si fossin elefants o coses igualment remotes), fins que coneixien el mateix fat. És curiós com en són, d’imprudents, les mosques! —potser a la Cort pensaven el mateix, aquell dia assolellat d’estiu.
Una figura que entrava per la porta projectà una ombra sobre Madame Defarge i ella s’adonà que era desconeguda. Deixà de fer mitja i féu el gest de clavar-se la rosa al mocador de cap, abans de mirar-se-la.
Era curiós. Així que Madame Defarge alçà la rosa, els clients deixaren de parlar i anaren sortint gradualment del celler.
—Bon dia, Madame —digué el nouvingut.
—Bon dia, Monsieur.
Ho digué en veu alta, però afegí interiorment, tot fent mitja de nou: “Ha! Edat, la quarantena, alçada, uns cinc peus i nou polzades, cabell negre, cara més aviat maca, cutis fosc, ulls foscos, rostre allargat de faccions fines, nas aquilí però no dret que s’inclina curiosament cap a la galta esquerra, cosa que li dóna una expressió sinistra! Bon dia, en tot i per tot!”
—Tingui la bondat de donar-me un vaset de conyac de molts anys i un glop d’aigua fresca, Madame.
Madame obtemperà amb cortesia.
—Meravellós conyac, Madame!
Era el primer cop que li feien tal compliment, i Madame Defarge coneixia prou els antecedents del seu conyac per saber com era. Digué, tanmateix, que el conyac se sentia afalagat, i continuà fent mitja. El visitant li guaità els dits una estona i aprofità l’ocasió per donar un cop d’ull a la sala.
—Vostè té molta traça fent mitja, Madame.
—Hi tinc la mà trencada.
—Un motiu bonic, també!
—Troba? —preguntà Madame, mirant-se’l amb un somriure.
—I tant. Puc preguntar-li què és?
—Un passatemps —contestà Madame, mirant-se’l sense deixar de somriure mentre els seus dits es movien àgilment.
—No és per fer servei?
—Depèn. Potser li trobaré ús, algun dia. Si me’n… surto —digué Madame, empassant-se el respir i bellugant el cap amb decidida coqueteria—, el faré servir!
Era remarcable, però els gustos de Saint-Antoine semblaven decididament renyits amb la rosa al cap de Madame Defarge. Dos homes havien entrat l’un després de l’altre i anaven a demanar beguda quan, adonant-se d’aquella novetat, s’aturaren, miraren al voltant com si busquessin un amic que no hi era, i sortiren. De tots els que eren a dins quan havia entrat el visitant, només en quedava un. Tots havien anat marxant. L’espia tenia els ulls ben oberts, però no pogué detectar cap senyal. Havien tocat el dos com fa la pobrissalla, a la babalà, com si no sabessin què es volien, però amb naturalitat i sense que ningú els ho pogués impedir.
“JOHN”, pensà Madame tot repassant la labor mentre els dits anaven fent mitja i els ulls miraven el foraster, “quedi’s prou estona i teixiré BARSAD abans no surti.”
—És casada, Madame?
—Sí senyor.
—Criatures?
—Cap ni una.
—El negoci no rutlla?
—No rutlla gens, el poble és massa pobre.
—Ai, el malaurat i miserable poble! Tan oprimit, també… com diu vostè.
—Com diu vostè —replicà Madame, corregint-lo, i afegint amb les agulles alguna cosa al nom que no li volia cap bé.
—Perdoni’m; he estat jo, cert, qui ho ha dit, però vostè ho pensa, naturalment. Esclar.
—Ho penso, jo? —replicà Madame, alçant la veu—. Jo i el meu marit prou feina tenim tenint-lo obert, aquest celler, sense haver de pensar. Aquest és el tema en què pensem, i del matí al vespre ens dóna prou per pensar com per no encaparrar-nos amb altres coses. Penso en altres coses? No pas.
L’espia, que era allà per arrambar el que pogués espigolar o empescar-se, no deixà traslluir la perplexitat en el seu rostre sinistre; però s’estava recolzat amb aires de tafaner coqueteig al taulell de Madame Defarge, prenent un glop de conyac de tant en tant.
—Mala cosa, Madame, l’execució d’en Gaspard. Ai, pobre Gaspard! —amb un sospir de compassió.
—Què li diré! —replicà Madame amb fredor i lleugeresa—, la gent que es val de punyals, un dia o altre ho paga. Sabia quin preu n’havia de pagar, i l’ha pagat.
—Crec —digué l’espia, abaixant encara més la veu, en un to que convidava a fer confidències i amb sensibilitat revolucionària ofesa a cada múscul de la malvada faç— que pel barri corre molta compassió i ràbia, pel que fa al malaurat? Entre nosaltres.
—En corre? —preguntà Madame com si tant se li’n donés.
—No és així?
—Vet aquí el meu marit! —digué Madame Defarge.
En passar la porta el taverner, l’espia el saludà duent-se la mà al barret i dient amb un somriure amable: “Bon dia, Jacques!”. En Defarge s’aturà en sec i se’l mirà.
—Bon dia, Jacques! —repetí l’espia, ja amb menys confiança i un somriure menys ferm.
—S’equivoca, Monsieur —replicà el taverner—, em confon amb algú. No em dic així. Em dic Ernest Defarge.
—Tant és —digué el confident en to lleuger, però desconcertat també—, bon dia!
—Bon dia —contestà en Defarge, sec.
—Deia a Madame, amb qui tenia el gust d’enraonar quan ha entrat, que sembla que hi ha (i només faltaria!) molta compassió i ràbia a Saint-Antoine pel trist destí del pobre Gaspard.
—Ningú me n’ha dit res —digué en Defarge bellugant el cap—, no en sé res.
Dit això, passà darrere del taulell i s’hi quedà, amb la mà al respatller de la cadira on seia la seva muller, mirant a través d’aquesta barrera la persona que tots dos tenien al davant i que qualsevol dels dos hauria afusellat de boníssima gana.
El confident, ben rodat, no modificà l’actitud de familiar de la casa, sinó que buidà el vaset de conyac, begué un glop d’aigua fresca i demanà un altre conyac. Madame Defarge l’hi serví i es posà de nou a fer mitja tot cantussejant una cançoneta.
—Sembla que vostè coneix bé el barri, vull dir, millor que no pas jo? —observà en Defarge.
—No gens, però espero coneixe’l aviat. M’interessen moltíssim els seus pobres habitants.
—Ha! —grunyí en Defarge.
—El plaer d’enraonar amb vostè, Monsieur Defarge —prosseguí l’espia—, em recorda que tinc l’honor de tenir amistat amb persones del seu entorn.
—Sí? —digué en Defarge en to de gran indiferència.
—Certament. Quan van alliberar el Doctor Manette, vostè, el seu antic criat, se’n va fer càrrec. L’hi van lliurar. Ja veu que n’estic al corrent?
—Així és, exactament —digué en Defarge. Havia rebut la consigna, per un cop de colze accidental de la seva dona que continuava fent mitja i cantussejant, que calia que contestés, però breument.
—Va ser a vostè —continuà l’espia— que la seva filla s’adreçà; i va ser de vostè que la seva filla el recuperà, acompanyada d’un senyor moreno i polit; com es diu? Amb una perruca petita… Lorry, del banc Tellson & Company d’Anglaterra.
—Així és —repetí en Defarge.
—Records molt interessants! —digué l’espia—. Vaig conèixer el Doctor Manette i la seva filla a Anglaterra.
—Sí? —digué en Defarge.
—Fa temps que no en té notícies? —digué l’espia.
—Molt —digué en Defarge.
—Això —intervingué Madame alçant el cap de la labor i interrompent la cançoneta—, no en sabem res. Vam saber que havien arribat bé, i potser vam rebre una carta o potser dues; però d’aleshores ençà han anat fent la seva vida i nosaltres, la nostra; no hem mantingut correspondència.
—Perfectament, Madame —contestà l’espia—. Ella està a punt de casar-se.
—A punt de casar-se? —repetí Madame—. Era prou maca com per haver-se casat fa temps. Vostès, els anglesos, són freds, em sembla.
—Oh! Com sap que sóc anglès?
—M’adono que ho és la seva llengua —replicà Madame—, i el que la llengua és, suposo que ho és l’home.
Ell no es prengué la identificació com un compliment, però s’ho prengué com pogué, i en va viure. Després de beure fins a l’última gota el seu conyac, afegí:
—Sí, Miss Manette es casa. Però no amb un anglès, sinó amb algú que, com ella, és francès de naixença. I, parlant d’en Gaspard (ah, pobre Gaspard! Quina crueltat!), és curiós que es casi amb el nebot de Monsieur le Marquis, a qui Gaspard venerava, és a dir, el marquès actual. Però viu a Anglaterra anònimament; allà no és marquès, és Mr Charles Darnay. D’Aulnais era el cognom de la seva mare.
Madame Defarge continuava fent mitja com si res, però la informació havia fet efecte palpable en el seu marit. Encara que maldés, darrere del taulell, per fer foc i encendre la pipa, se’l veia torbat i la mà no l’obeïa. L’espia no hauria estat espia si no se n’hagués adonat, o no ho hagués enregistrat.
Fet almenys aquest encert, valgués el que valgués, i en no entrar més clients que poguessin facilitar-n’hi cap altre, Mr Barsad pagà la consumició i s’acomiadà: dient de passada, en to afable, abans de sortir, que confiava tornar a tenir el plaer de veure Monsieur i Madame Defarge. Durant uns minuts, després d’haver ell emergit a l’exterior de Saint-Antoine, marit i muller continuaren exactament com els havia deixat, no fos cas que tornés.
—Pot ser cert —preguntà en Defarge en veu baixa, fumant i mirant de reüll la seva dona amb una mà en el dors dels seus malucs—, això que ha dit de Ma’amselle Manette?
—Com que ho ha dit ell —replicà Madame alçant una mica les celles—, probablement sigui fals. Però pot ser cert.
—Si ho és… —en Defarge començà, i s’interrompé.
—Si ho és? —repetí la muller.
—I si arriba, si vivim prou per veure’n el triomf… espero, pel bé d’ella, que el Destí li guardi el marit fora de França.
—El destí del seu marit —digué Madame Defarge amb la seva circumspecció habitual— el durà on hagi d’anar, i el durà al final que l’esperi. Això és tot el que sé.
—Però no trobes estrany… vaja, no et resulta molt estrany —digué en Defarge com si intentés convence’n la seva dona— que, malgrat la nostra simpatia pel seu pare i per ella, el nom del marit sigui proscrit sota els teus nassos pel bàndol d’aquest gos infernal que acaba de deixar-nos?
—Coses més estranyes passaran, quan arribi el moment —contestà Madame—. Els tinc tots dos aquí, certament, i hi són tots dos per mèrits propis; n’hi ha prou.
Embolicà la mitja després de dir aquelles paraules i tragué la rosa del mocador de cap. O bé Saint-Antoine sentí instintivament que l’ornament objectable ja no hi era, o bé Saint-Antoine estava a l’aguait, esperant que desaparegués; en tot cas, la gent de Saint-Antoine recomençà a gosar entrar-hi, i el celler recuperà el seu aspecte habitual.
Al vespre, quan Saint-Antoine, especialment en aquella època de l’any, s’abocava als carrers i seia als esglaons de les portes i als ampits de les finestres i, des d’atzucacs i patis infectes, sortia a les cantonades per respirar una mica, Madame Defarge solia anar de lloc en lloc i de grup en grup, tot fent mitja: era una Missionera —n’hi havia moltes com ella— com més valdria que el món mai més no en criés. Totes les dones feien mitja. Feien coses sense cap valor, però la feina mecànica era un substitut mecànic del menjar i el beure; les mans es movien en lloc de les mandíbules i l’aparell digestiu; si els dits esquelètics haguessin estat quiets, els estómacs se sentirien més buits encara.
Però, mentre els dits es bellugaven, els ulls es bellugaven també, i els pensaments. I quan Madame Defarge anava de grup en grup, tots anaven més de pressa i esdevenien més ferotges a cada grupet de dones amb qui ella havia parlat, i que havia deixat enrere.
El seu marit fumava a la porta, mirant-se-la amb admiració. “Una gran dona”, digué, “una dona forta, una gran dona, una dona espantosament gran!”
Es va fer fosc del tot, sonaren campanes d’esglésies i el llunyà retruny dels timbals de la Guàrdia Reial, mentre les dones continuaven fent mitja al compàs de la fosca. Una altra fosca s’atansava a grans passes, i aleshores les campanades de les esglésies, que sonaven amables, es dissoldrien en el retruny dels canons; els tambors repicarien per ofegar una veu malaurada que aquell dia era poderosíssima i encarnava el Poder i l’Abundància, la Llibertat i la Vida. Tan gran era el que anava encerclant les dones que seien fent mitja, i elles al seu torn encerclaven una estructura encara no edificada al voltant de la qual seguirien assegudes fent mitja mentre comptaven els caps que queien.