Capítol setzè — Més mitja
adame Defarge i Monsieur el seu marit tornaren amigablement al cor de Saint-Antoine, mentre una taca amb gorra blava s’obria pas difícilment a través de la fosca i la pols, milla rere milla, pel voral de la carretera, en direcció a aquell punt de la brúixola on el château de Monsieur le Marquis, sepultat, escoltava els arbres que xiuxiuejaven. Tant de lleure tenien ara les cares de pedra per escoltar els arbres i la font, que els pocs espantaocells vilatans que, a la recerca d’herbes per menjar i restes de llenya per cremar, anaven a parar a la vista de la gran esplanada pavimentada i de les escalinates, cregueren, en la seva famèlica imaginació, que l’expressió de les cares havia canviat. Corria pel poble un feble rumor —hi sobrevivia amb prou feines, com la gent—: que, quan el coltell l’encertava, les cares, en lloc d’orgull, expressaven ràbia i dolor; i que, quan la figura oscil·lant va ser alçada a quaranta peus sobre la font, canviaren de nou i les encruelí un aire de venjança satisfeta que no perdrien mai més. En la cara de pedra damunt del finestral del dormitori, s’observà que el nas, que tothom reconeixia, duia dues dentades fines que ningú li havia vist mai; i les rares ocasions en què dos o tres pagesos apedaçats emergien de la multitud per donar un cop d’ull ràpid a Monsieur le Marquis petrificat, amb prou feines hi apuntaven un dit esquelètic, durant un instant, abans d’esfumar-se enmig de la molsa i les fulles, com les llebres, més afortunades, que hi trobaven aliment.
Château i cabana, cara de pedra i figura oscil·lant, taca vermella al paviment de pedra i aigua pura al pou del poble —milers de jornals de terra, una província sencera de França, França tota sencera jeia sota el cel nocturn, concentrada en una ratlla tènue del gruix d’un cabell. Així dorm tot un món, amb les seves grandeses i petiteses, en una estrella titil·lant. Com si el simple coneixement humà pogués partir un raig de llum i analitzar de què es compon, així, intel·ligències més sublims poden llegir en la feble lluor tots els actes i pensaments, tots els vicis i virtuts de cadascun dels éssers responsables que hi viuen.
Els Defarges, marit i muller, arribaren traquejant sota la llum de les estrelles, dins d’un vehicle públic, a la porta de París on es dirigien naturalment. Hagueren d’aturar-se com de costum a la garita de la barrera i sortiren els fanals habituals a examinar-los i a inquirir. Monsieur Defarge baixà; coneixia un parell d’aquells soldats i un dels policies. Amb aquest eren molt amics i s’abraçaren afectuosament.
Quan Saint-Antoine els hagué acollit sota les seves fosques ales i ja davallaven, a peu, dins del terme del Sant, trepitjant el fang negre i les vísceres escampades pels carrers, Madame Defarge preguntà al seu marit:
—Digues, amic meu, què t’ha dit, el Jacques, de la policia?
—Ben poca cosa, aquesta nit, però és tot el que sap. Hi ha un altre espia encarregat del nostre barri. N’hi poden haver més, pel que pot dir, però en sap d’un.
—I bé! —digué Madame Defarge arrufant les celles amb una freda expressió professional—. Cal que el registrem. Com es diu?
—És anglès.
—Millor que millor. Com es diu?
—Barsad —digué en Defarge, pronunciant-ho a la francesa. Però s’havia preocupat de saber el nom exacte i el confegí perfectament.
—Barsad —repetí Madame—. Bé. I el nom de pila?
—John.
—John Barsad —repetí Madame, després de repetir-s’ho a ella mateixa—. Bé. El seu aspecte, el saben?
—Edat, uns quaranta anys; alçada, uns cinc peus i nou polzades; cabells negres; morè; faccions més aviat maques; ulls foscos, cara allargada amb faccions acusades; nas aquilí, no pas recte, una mica desviat cap a la galta esquerra; expressió sinistra, per tant.
—A fe meva, això és un retrat! —digué Madame, rient—. Demà serà registrat.
Quan es ficaren al celler, tancat perquè era mitjanit, Madame Defarge va seure immediatament al taulell, comptà la moneda menuda recaptada mentre era fora, examinà les existències al llibre, hi anotà quatre coses, interrogà amb tot detall l’home que servia i finalment li digué que se n’anés a dormir. Aleshores abocà la moneda del bol per segona vegada i l’anà nuant amb el seu mocador, en una cadena de nusos separats, per tenir-la més ben guardada durant la nit. Mentrestant en Defarge, amb la pipa a la boca, anava amunt i avall, admiratiu i sense intervenir; que, per cert, és el que feia amb el negoci i els assumptes domèstics, anar amunt i avall per la vida.
La nit era calorosa, i la botiga, tancada i barrada i voltada per tan mal barri, feia ferum. El sentit de l’olfacte de Monsieur Defarge no era precisament delicat, però aquelles provisions de vi tenien molta més olor que no pas gust, i això passava també amb les reserves de rom i brandi i anís. Bufà per espolsar-se la barreja d’olors quan hagué acabat la pipa.
—Estàs cansat —va dir Madame, aixecant la mirada sense deixar de nuar moneda—. Són les olors de sempre.
—Estic una mica cansat —reconegué el marit.
—Estàs una mica deprimit, també —digué Madame, més interessada que mai en els comptes, però clavant-li un cop d’ull—. Ai, els homes!
—Però cor meu… —començà en Defarge.
—Però cor meu! —repetí Madame Defarge, bellugant el cap amb fermesa—, però cor meu! Estàs desanimat, aquesta nit, cor meu!
—És que —replicà en Defarge com si li extraguessin un pensament del pit amb filaberquí— triga molt.
—Triga molt, i quan és que no triga? La venjança i la retribució volen temps.
—No en vol gaire llampar un home —digué en Defarge.
—Quant temps volen —preguntà Madame tranquil·lament— congriar el llamp? Digues-m’ho?
En Defarge alçà el front pensativament, com si li reconegués part de raó.
—No li cal gaire temps —digué Madame—, a un terratrèmol, per empassar-se una ciutat. I bé! Digues-me quant triga a preparar-se, el terratrèmol.
—Molt, suposo —digué en Defarge.
—Però un cop a punt, té lloc, i ho destrueix tot. Abans s’està temps preparant-se, encara que no el veiem ni el sentim. Consola’t: recorda-ho.
Va fer un nus amb els ulls llampegants, com si escanyés un enemic.
—Et diré —digué Madame allargant la mà dreta per l’èmfasi— que encara que trigui pel camí, ja hi està, en camí, i se’ns acosta. Et diré que no fa marxa enrere i no s’atura mai. Et diré que es tracta de gent que coneixem, mira les vides de la gent que coneixem, considera la ràbia i el descontentament amb què la Jacquerie es manifesta de més en més, d’hora en hora. Pot durar, això? Bah! Ho dic de broma.
—Dona meva —replicà en Defarge, plantat davant seu amb el cap una mica inclinat i les mans a l’esquena, com un catecumen dòcil i atent davant del catequista—, no ho poso en dubte. Però fa molt que dura i és possible (ja ho saps, dona meva, que és possible) que no s’esdevingui en vida nostra.
—I bé! Quan, doncs? —preguntà Madame, fent un altre nus com si escanyés un enemic.
—Bé! —replicà en Defarge amb un arronsament d’esquena mig guerxo mig apologètic—. No en veurem el triomf.
—Hi haurem ajudat —replicà Madame, movent frenèticament la mà estesa—. Res del que fem és en va. Crec, amb tota l’ànima, que en veurem el triomf. Però, encara que no el veiéssim, encara que estigués certa que no, ensenya’m el coll d’un tirà d’aristòcrata i jo… —aleshores Madame, serrant les dents, nuà un nus certament terrible.
—Atura’t! —cridà en Defarge, envermellint una mica com si l’haguessin acusat de covardia—, jo tampoc m’aturaré davant de res.
—Sí! Però ets feble i de vegades cal que vegis la víctima i l’ocasió per fer el pas. Has de fer-lo sense això. Quan arribi el moment, avia un tigre i un diable; però espera el moment, amb el tigre i el diable encadenats: no pas visibles, però sempre a punt.
Madame reblà els seus consells picant el taulell amb la cadena de monedes, com si volgués esberlar el cap d’algú, i després es posà el feixuc mocador sota l’aixella com si res, i observà que era l’hora de ficar-se al llit.