Capítol novè — El cap de la Gorgona
a nostra família, la nostra honorable família, el bon nom de la qual ens importa tant a tots dos, de diverses maneres. Fins en temps del meu pare vam fer mal, feríem tot ésser humà que s’interposés entre nosaltres i el nostre plaer, fos el que fos. Per què ho dic, en temps del meu pare, si és el temps de vostè? Com puc separar-lo del seu germà bessó, cohereu i successor?
—La mort ho ha fet —digué el Marquès.
—I m’ha deixat —contestà el nebot— lligat a un sistema que trobo horrorós, del qual sóc responsable sense tenir-hi veu, intentant complir l’última voluntat expressada pels llavis i els ulls de la meva mare estimada, que m’implorava perquè fos compassiu i redrecés els torts; i consumit buscant ajut i poder, en va.
—Buscant-los en mi, nebot meu —digué el Marquès tot posant-li el dit índex al pit, drets tots dos al costat de la llar—, els buscaràs sempre en va, pots estar-ne segur.
Cada fina línia en la blanca pal·lidesa del rostre es comprimia cruelment, amb sorna i crueltat, mentre mirava tranquil·lament el seu nebot tot sostenint la capsa de rapè. Un cop més li tocà el pit, com si el seu dit fos la punta d’una espasa petita amb què li traspassava el cos delicadament, i afegí:
—Amic meu, jo moriré perpetuant el sistema en què he viscut.
Dit això, prengué un conclusiu pessic de rapè i se’n ficà la capsa a la butxaca.
—Més val ser un animal racional —afegí aleshores, després de tocar una campaneta que tenia a l’abast— i acceptar els manaments de la pròpia natura. Però tu estàs perdut, Monsieur Charles, ja ho veig.
—La que sí que està perduda per a mi és França, i aquesta propietat —digué el nebot, entristit—. Hi renuncio.
—Són teves, perquè hi puguis renunciar? França, potser sí, però aquesta propietat? No val la pena ni parlar-ne, però vols dir que encara ho és?
—No tenia cap intenció de reclamar-la, parlant-ne. Si passés de vostè a mi demà…
—Tinc la vanitat d’esperar que això no sigui probable.
—…o dintre de vint anys…
—En fas un gra massa —digué el Marquès—, però més m’estimo la suposició.
—…jo hi renunciaria per viure altrament i en altre lloc. No és renunciar a gran cosa. Què és, sinó un munt de ruïna i de misèria?
—Ah! —digué el Marquès, donant un cop d’ull a la luxosa estança.
—Vista així fa prou goig, però si mires el conjunt sota el cel i amb llum de dia, és una torre a mig caure feta de dispendis, desgavell, extorsió, opressió, deutes, emprèstits, fam, nuesa i patiment.
—Ah! —exclamà de nou el Marquès, en to satisfet.
—Si arriba a ser meva, la posaré en mans més aptes perquè l’alliberin gradualment (si això és possible) de les càrregues que la graven, de manera que la pobra gent que no pot anar-se’n d’aquí i ha viscut anys i panys escanyada en aquest lloc pugui, en una altra generació, patir menys; però no serà pas meva. Sembla que hi pesi una maledicció, i en tota aquesta terra.
—I tu? —preguntà l’oncle—. Perdona la meva curiositat: seguint la teva nova filosofia, comptes viure sense fer res?
—Per viure, hauré de fer el que altres compatriotes, nobles inclosos, hauran de fer algun dia: treballar.
—A Anglaterra, per exemple?
—Sí. L’honor de la família, sir, en aquest país no el deslluiré pas. I no el puc deslluir enlloc més, perquè enlloc més en duc el nom.
El so de la campaneta havia fet que s’encengués llum a la sala del costat. Ara brillava intensament a través de la porta de comunicació. El Marquès mirà en aquella direcció i escoltà les passes del criat, que s’allunyaven.
—Anglaterra et sedueix perquè hi has prosperat sense esforçar-t’hi gens —digué aleshores, girant la seva cara impassible cap al nebot, amb un somriure.
—Ja ho he dit, sir, reconec estar en deute amb vostè per la meva prosperitat aquí. Per la resta, es tracta del meu refugi.
—Els anglesos tenen la vanitat de creure que és el refugi de molts. Coneixes un compatriota que hi ha trobat refugi? Un cert doctor?
—Sí.
—Amb una filla?
—Sí.
—Sí —digué el Marquès—. Estàs cansat. Bona nit!
Mentre vinclava el cap com a la Cort, la seva cara somrient semblava que guardés un secret i encomanà un tal misteri a les seves paraules que els ulls i orelles del nebot en quedaren ferits. Al mateix temps, les fines línies rectes als angles dels ulls, els llavis prims i rectes, els clots del nas, es corbaven amb un sarcasme bellament diabòlic.
—Sí —repetí el Marquès—. Un doctor amb una filla. Sí. Així comença la nova filosofia. Bona nit!
Hauria estat tan inútil interrogar cap de les cares de pedra a l’exterior del château com interrogar aquell rostre. El nebot el mirà en va, mentre es dirigia cap a la porta.
—Bona nit! —digué l’oncle—, tindré el plaer de veure’t demà al matí. Que descansis! Feu llum a Monsieur el meu nebot fins a l’habitació! I, ja que hi sou, caleu foc al seu llit —afegí per a si mateix, abans de fer sonar la campaneta perquè el criat l’acompanyés amb el llum.
Un cop al seu dormitori, Monsieur le Marquis anà i vingué en la seva bata folgada per fer-se venir el son, aquella càlida nit sense ni un alè d’aire. Frufrutejant per l’habitació, sense que els peus fessin gens ni mica de soroll dins les xinel·les, es bellugava com un tigre refinat —amb l’aspecte d’un marquès de la mena impenitentment malvada, de conte, la transformació periòdica en tigre del qual, o bé acabava de produir-se o bé estava a punt de fer-ho.
Anava d’un extrem a l’altre del seu voluptuós dormitori, passant revista als fragments de la jornada que li passaven pel cap: la laboriosa pujada al turó cap al tard, la posta de sol, la baixada, el molí, la presó dalt del cingle, el poblet a baix, els pagesos a la font i el peó caminer amb la seva gorra blava indicant la cadena sota el cotxe. Aquella font li recordava la de París, l’embalum en un esglaó, les dones inclinades mirant-se’l, l’home alt amb els braços estirats, cridant: “Mort!”
—Ara estic fresc —digué Monsieur le Marquis— i puc ficar-me al llit.
Així, deixant un sol llum encès a la gran llar, es deixà cobrir per les cortines de gasa i sentí com el silenci de la nit es trencava un moment amb un llarg sospir, mentre ell es preparava per dormir.
Les cares de pedra de les parets exteriors fitaren, cegues, la negra nit, durant tres llargues hores; durant tres llargues hores, els cavalls als estables reguitnaven, els gossos lladraven i l’òliba va fer un soroll que s’assemblava ben poc al que els poetes, humans que són, li atribueixen. Però aquestes criatures s’entossudeixen a no fer gairebé mai allò que se’ls atribueix.
Durant tres llargues hores, les cares de pedra del château, lleonines i humanes, fitaren, cegues, la nit. La negra nit cobria tot el paisatge, la negra nit afegia el seu propi “Silenci!” a la pols silenciadora de totes les carreteres. Els llocs de sepultura s’havien resignat a confondre els uns amb els altres els seus petits munts de pobra herba; la figura a la creu hauria pogut caure, pel poc que se’n veia. En el poble, els que imposaven impostos i els que els pagaven dormien com socs. Somiant, potser, en banquets, com solen fer els famolencs, i en bon temps i descans, com l’esclau.
La font del poble rajava, ni vista ni sentida, i la font del château gotejava ni vista ni sentida —totes dues barrejant-se més enllà, com els minuts que queien dels ressorts del Temps— al llarg de tres hores de fosca. Aleshores, l’aigua grisa de totes dues començaria a il·luminar-se fantasmagòricament, i s’obririen els ulls de les cares de pedra del château.
Es va fer de més en més clar, fins que el sol il·luminà per fi la copa dels arbres immòbils i irradià tot el turó. Al sol, l’aigua de la font del château semblava convertir-se en sang, les cares de pedra esdevenien escarlates. La barcarola dels ocells era aguda i forta, i a l’ampit de la finestra del dormitori de Monsieur le Marquis, exposat a la intempèrie, un ocellet cantava la més dolça de les cançons a tot pulmó —cosa que la cara de pedra més a prop semblava contemplar amb la boca oberta fins al sotabarba.
Ara el sol havia sortit del tot, i el poble començava a posar-se en moviment. Els porticons s’obrien, treien les barres dels portals, la gent sortia tremolant —com si el nou aire frec els gelés. Aleshores començà el feinejar rarament il·lustrat del dia. Uns anaven a la font, altres, als camps; homes i dones aquí, a cavar i repicar; homes i dones enllà, a cuidar el pobre bestiar, i dur a pasturar vaques esquelètiques a l’herba que pogués créixer prop de la carretera. A l’església i a la Creu, una o dues siluetes agenollades; tot esperant que sortissin de les pregàries vespertines, la vaca principal es procurava un esmorzar de males herbes al peu de la creu.
El château es despertava més tard, com li corresponia, però es despertava gradualment i amb seguretat. Primer, les llances de caçar óssos solitàries i els coltells de caça envermellien com en altre temps; després, el sol del matí els feia brillar; ara, portes i finestres eren obertes de bat a bat, els cavalls als estables giraven el cap en direcció a la llum i la fresca que entraven a devessalls per les portes, se sentia el fregadís de les fulles a les reixes de les finestres, els gossos estiraven amb força les cadenes, maldant perquè els deixessin anar.
Tots aquests incidents trivials formaven part de la rutina vital i del retorn del matí. Però ¿i el repicar de la gran campana del château, el córrer amunt i avall de les escales, les siluetes que s’afanyaven a la terrassa, el trepig de botes aquí i allà i a tot arreu, els cavalls ensellats allunyant-se?
¿Quins vents duien aquelles presses al peó caminer de cabells grisos, que havia encetat la jornada al cim del turó darrere del poble amb el dinar del dia (poca cosa) embolicat damunt d’una pila de pedres, sense que valgués la pena d’una gralla picotejar-lo? Els ocells que volaven a certa distància amb llavor al bec, ¿n’havien deixat caure alguna damunt seu així com escampaven grana per la terra? Fos com fos, el caminer corria en la xafogor del matí com si l’hi anés la vida, turó avall, amb pols fins als genolls, i no s’aturà fins a la font.
Tota la gent del poble hi era, badant tristament i murmurant en veu baixa, però sense mostrar altra emoció que curiositat malsana i sorpresa. Les vaques, entrades apressadament i lligades a tot el que pogués contenir-les, miraven estúpidament o jeien rumiant tronxos de res que els en valgués la pena, i que havien arrencat en el seu interromput deambular. Alguns dels homes del castell, i alguns de la casa de posta, i totes les autoritats impositives, estaven més o menys armats i s’havien aplegat a l’altre costat del carreró com si no sabessin què fer, desmenjadament. Mentrestant, el peó caminer s’havia ficat al mig d’un grup de cinquanta amics seus i es donava cops al pit amb la seva gorra blava. Què augurava tot plegat i què augurava que Monsieur Gabelle s’hissés darrere d’un criat a cavall, i que el dit Gabelle (per més que el cavall portés doble càrrega) se n’anés al galop, com una versió moderna de la balada alemanya de Leonora?
Augurava que hi havia una cara de pedra de massa, al castell.
La Gorgona havia tornat a vigilar l’edifici durant la nit i havia afegit la cara de pedra que faltava; la cara de pedra que hi havia faltat al llarg d’uns dos-cents anys.
Jeia al coixí de Monsieur le Marquis. Era com una màscara delicada, presa per sorpresa, feta enrabiar i petrificada. Plantada al cor de la figura de pedra, hi havia un coltell. Al voltant de l’empunyadura, una tira de paper on havien escrit: “Afanyeu-vos a dur-lo a la tomba. Ho diu JACQUES.”