Capítol novè — El cap de la Gorgona
uina massa imponent, el château de Monsieur le Marquis! Amb un gran pati empedrat al davant i dues escalinates que confluïen en una terrassa empedrada, davant de la porta principal. Tot era petri, amb feixugues balustrades de pedra, i urnes de pedra, i flors de pedra, i caps d’homes de pedra, i caps de lleó de pedra, a tot arreu. Com si el cap de la Gorgona hi hagués vetllat, dos segles enrere, quan l’acabaven de construir.
Al capdamunt de l’esglaonada ampla i suau es dirigia Monsieur le Marquis, precedit per les atxes, des la seva carrossa, prou pertorbadora de la nit com per suscitar sorolloses protestes d’una òliba a la teulada de la massa d’establies, sota els arbres.
Tot, fora d’això, era tan silenciós que la gran atxa portada esglaons amunt, i l’altra atxa clavada al portal, cremaven com dins d’una sala de rebre, i no pas a l’aire lliure nocturn. No se sentia altra veu que la de l’òliba, excepte una font que rajava en una cavitat de pedra; era una nit d’aquelles que s’aturen de respirar una hora sencera, i aleshores deixen anar un llarg sospir, i tornen a aturar-se de respirar.
El portal es tancà sorollosament i Monsieur le Marquis travessà un gran vestíbul, sinistre amb les seves velles llances de caçar óssos i els seus coltells de caça, més sinistre encara amb els fuets de muntar, de què més d’un pagès (endut després per la Mort benèfica) havia estat víctima quan el seu senyor s’enfadava.
Evitant les sales més grans, ja fosques i preparades per a la nit, Monsieur le Marquis, precedit pel porta-atxa, pujà l’escalinata fins a una porta que donava a un corredor. Aquesta s’obrí i l’admeté al seu apartament privat, de tres peces: el dormitori i dues més. Peces d’altes voltes, de terra fred, sense catifes, amb ferregots a les llars per cremar-hi llenya a l’hivern, i tots els luxes propis del rang de marquès en una època i un país adelerats de luxe. La moda de l’època del penúltim Lluís —el catorzè d’un llinatge destinat a no extingir-se mai— destacava per la riquesa, però la variaven tot d’objectes on pervivien antigues pàgines de la Història de França.
Una taula de sopar, per a dues persones, estava parada a la tercera sala, en una de les quatre torres punxegudes en forma d’apagallums del château. Era una saleta rodona, alta de sostre, amb la finestra oberta de bat a bat i les persianes de fusta tancades, de manera que la nit exterior ratllava amb fines llistes negres les amples vetes de color de la pedra.
—El meu nebot —digué el Marquès, amb un cop d’ull als preparatius del sopar— em diuen que no ha arribat.
—No ha arribat, tot i que l’esperàvem, com a Monsieur.
—Ah! És poc probable que arribi aquesta nit, però deixeu la taula parada. Estaré a punt dintre d’un quart d’hora.
Un quart d’hora més tard, Monsieur estava a punt i seia tot sol davant d’un sumptuós i refinat sopar. La seva cadira mirava la finestra i ell ja havia acabat la sopa i aixecava el vas de Bordeus, quan s’hi repensà i el deixà.
—Què és això? —preguntà amb calma, fixant-se en les llistes negres i les vetes de pedra.
—Monsieur, no és res. Els arbres i la nit, vet aquí.
El criat havia obert les persianes i escrutava l’obscuritat exterior, d’esquena al Marquès, esperant instruccions.
—Bé —digué l’amo, impertorbable—. Tanca-les.
Les tancà, i el Marquès continuà el seu sopar. Anava per la meitat quan s’aturà de nou, amb el vas a la mà, en sentir soroll de rodes. Avançaven de pressa cap a la façana del château.
—Pregunta qui ha arribat.
Era el nebot de Monsieur. A primera hora de la tarda es duien poques llegües. Havia escurçat distàncies ràpidament, però no prou per atrapar-lo pel camí: a cada posta sentia que Monsieur l’havia precedit.
—Digueu-li que el sopar l’espera —ordenà Monsieur.
Poc després entrava el nebot. A Anglaterra el coneixien com a Charles Darnay. Monsieur el rebé amb maneres de Cort, però no es donaren la mà.
—Sir, va sortir ahir de París? —preguntà el nebot seient a taula.
—Ahir. I tu?
—Vinc de dret.
—De Londres?
—Sí.
—Has trigat molt —digué el Marquès amb un somriure.
—Al contrari, he vingut de dret.
—Perdó! No volia dir que triguessis en el viatge, has trigat molt amb els preparatius.
—M’han retardat… —el nebot s’aturà a mitja resposta— certs assumptes.
—Sens dubte —digué l’oncle amb miraments.
Mentre hi hagué un criat a la sala, no pronunciaren ni una paraula més. Així que els deixaren sols amb el cafè servit, el nebot, girant-se cap a l’oncle i mirant als ulls la cara de bella màscara, encetà la conversa.
—He tornat, sir, com pot imaginar, perseguint l’assumpte que em va tenir segrestat. M’ha fet córrer grans i inesperats perills; però és un assumpte sagrat, i si m’hagués dut a la mort, per bé ho tindria.
—A la mort, no —digué l’oncle—, no cal dir a la mort.
—Ni que fos a les portes mateixes de la mort, sir —replicà el nebot—, dubto que vostè s’hagués preocupat d’aturar-me.
Les marques del nas, acusant-se, i les fines faccions del rostre cruel, allargant-se, semblaven prou ominoses; l’oncle va fer un gest amable, com per protestar, tan de mera cortesia que no podia tenir res de reconfortant.
—En realitat, sir —confirmà el nebot—, segons tinc entès, vostè hauria obrat de manera que les circumstàncies sospitoses que em voltaven fossin encara més sospitoses.
—No, i ara —digué l’oncle amablement.
—Sigui com sigui —continuà el nebot, mirant-se’l amb profunda desconfiança—, sé que la seva diplomàcia volia aturar-me fos com fos, i sense cap escrúpol pel que fa als mitjans.
—Amic meu, ja t’ho vaig avisar —digué l’oncle, amb una fina pulsació de les dues marques—. Fes-me el favor de recordar que t’ho vaig avisar, ja fa temps.
—Me’n recordo.
—Gràcies —digué el Marquès, molt airosament, en veritat. El seu to es ressagà per l’aire, gairebé com el so d’un instrument de música.
—Efectivament, sir —continuà el nebot—, crec que és al mateix temps la mala sort de vostè, i la bona sort meva, el que m’he salvat de la presó a França.
—No t’entenc —replicà l’oncle, prenent una mica de cafè—, em faries el favor d’explicar-te?
—Crec que si vostè no hagués estat en desgràcia a la Cort, i de fa anys, una lettre de cachet* m’hauria enviat a alguna fortalesa, indefinidament.
—És possible —digué l’oncle amb gran serenitat—. Per l’honor de la família, m’hauria pogut resoldre a infligir-te aquesta incomoditat. Disculpa’m, t’ho prego!
—M’adono que, per sort meva, la recepció d’abans d’ahir va ser, com de costum, prou freda —observà el nebot.
—Jo no diria “per sort”, amic meu —contestà l’oncle, amb refinada cortesia—. No n’estic gens segur. Una bona ocasió de meditar tot sol podria influir el teu destí molt més favorablement que res del que tu facis. Però no discutirem. Estic, com dius, en desgràcia. Aquests petits instruments correctius, aquestes amables ajudes al poder i l’honor de les famílies, aquests petits favors que poden incomodar-te, avui només s’obtenen per interès i importunant. Ho busquen tants, i ho obtenen tan pocs comparativament! No era així, abans, però França en aquestes coses ha canviat en mal. Els nostres no tan remots avantpassats tenien dret de vida i mort sobre la púrria dels voltants. D’aquesta sala n’han sortit molts porcs per ser penjats aquí al costat, al meu dormitori; tinc entès que un individu va ser apunyalat aquí mateix per haver pronunciat un compliment indegut sobre la seva filla —la seva filla! Hem perdut molts privilegis. Una nova filosofia s’ha posat de moda, i afirmar-nos en les nostres prerrogatives podria causar-nos (no dic que ens causaria del cert) reals inconvenients. Tot malament, molt malament!
El Marquès prengué un pessic de rapè i bellugà el cap, tan elegantment desencisat del país que encara el contenia com podia estar-ne ell, aquell gran mitjà de regeneració.
—L’hem reafirmada tant, la nostra posició, en altre temps i en èpoques modernes —digué el nebot, ombrívol—, que crec que el nostre nom és el més detestat de tot França.
—Així ho espero —digué l’oncle—. Detestar els de dalt és l’homenatge involuntari dels de baix.
—No hi ha —continuà el nebot en el to d’abans—, en tot el territori que ens rodeja, una sola cara que em miri sense la fosca deferència de l’esclavatge i la por.
—Un compliment —digué el Marquès— a la grandeur de la família, merescut per la manera com la família ha conservat la grandeur. Ah! —i prengué un altre pessic de rapè, i creuà lleugerament les cames.
Però quan el nebot, reclinant un colze a la taula, es cobrí els ulls en un gest pensatiu i consirós, la màscara elegant se’l mirà de reüll, més concentradament, més de prop i amb més disgust del que podien tolerar les seves pretensions d’indiferència.
—La repressió és l’única filosofia sostenible, la fosca deferència imposada per la por i l’esclavatge, amic meu —observà el Marquès—, farà que els gossos continuïn obeint el fuet mentre aquest teulat —digué mirant al sostre— ens aixoplugui.
Això podia no significar tant de temps com el Marquès suposava. Si hagués pogut veure una imatge del castell tal com seria pocs anys després, i de cinquanta castells més, li hauria costat molt reconèixer-los entre les ruïnes fantasmagòriques, incendiades, saquejades. Pel que fa al teulat de què es vantava, podia aixoplugar-los del cel d’altra manera —dels ulls dels cadàvers contra els quals van disparar el seu plom, de les barrines de cent mil mosquets.
—Mentrestant —digué el Marquès—, preservaré l’honor i el benestar de la família, si no ho fas tu. Però deus estar cansat. Ho deixem córrer, per aquesta nit?
—Un moment més.
—Una hora, si vols.
—Senyor —digué el nebot—, hem fet el mal i en collim els fruits.
—Hem fet el mal? —repetí el Marquès amb un somriure inquisitiu, i assenyalant amb el dit índex primer el nebot, després a simateix.
*La lettre de cachet, eventualment anònima, si bé promoguda per algú d’influent a la Cort, podia enviar a presó, sense judici, a la França absolutista.