Capítol divuitè — Nou dies
eia un sol magnífic el dia del casament i tots estaven a punt davant de la porta tancada de l’habitació del Doctor, on enraonava amb en Charles Darnay. Tots estaven a punt per anar a l’església: la bella núvia, Mr Lorry,i Miss Pross —per a la qual l’esdeveniment, a través d’un procés gradual de reconciliació amb l’inevitable, hauria estat d’inefable felicitat, si no fos que encara considerava que el seu germà Salomon hauria hagut de ser el nuvi.
—I així és —digué Mr Lorry, desbordat d’admiració per la núvia, al voltant de la qual havia estat girant per no deixar cap detall del seu vestit senzill i bonic per admirar—, així és, Lucie estimada, com vaig travessar el Canal amb tu quan eres un bebè! Que el Senyor em beneeixi! Que poc ho sabia, el que em feia: que poc em capficava el compromís que això crearia al meu amic Mr Charles!
—No hi comptava pas —remarcà amb sentit comú Miss Pross—, com hauria pogut preveure-ho? Tonteries!
—Sí? Bé, però no plori —digué el gentil Mr Lorry.
—No ploro pas —digué Miss Pross—; vostè sí que plora.
—Jo, Miss Pross? —a aquestes altures Mr Lorry es dignava ser amable amb ella, de vegades.
—Vostè estava plorant ara mateix; ho he vist i no m’estranya. Un obsequi com l’argenteria que els ha regalat faria venir llàgrimes als ulls de qualsevol. No hi ha ni una forquilla ni una cullera del joc —digués Miss Pross—¸que no m’hagi fet plorar fins a no veure-m’hi, quan va arribar la capsa ahir al vespre.
—Li agraeixo el compliment —digué Mr Lorry—, encara que, cregui’m, no tenia cap intenció de fer perdre la vista a ningú amb aquests insignificants records. Ai de mi! Vet aquí una ocasió que fa que un pensi en tot el que ha perdut. Pobre, pobre de mi! Pensar que hauria pogut haver-hi una Mrs Lorry en tot moment, des de fa gairebé cinquanta anys!
—I ara! —féu Miss Pross.
—Creu que mai hi hauria pogut haver una Mrs Lorry? —preguntà el gentleman d’aquest cognom.
—Puà! —insistí Miss Pross—; vostè ja era conco al bressol.
—I bé! —observà Mr Lorry, ajustant-se la petita perruca, radiant—, també és probable.
—Si vostè era conco —continuà Miss Pross— ja d’abans que el posessin al bressol.
—Doncs—digué Mr Lorry— trobo que no em van tractar gens bé i que jo hauria hagut de poder dir-hi la meva. Prou! Ara, estimada Lucie —passant-li el braç per la cintura—, sento moviment a l’habitació del costat, i Miss Pross i jo, persones de negocis formals com som, no voldríem perdre aquesta última ocasió de dir-li una cosa que a vostè li vindrà de gust sentir. Deixa el seu pare en mans tan sol·lícites i afectuoses com les seves; en tindrem tota la cura imaginable durant la quinzena que vostè passi al Warwickshire, i Tellson’s i tot haurà de fer paciència (dins de certs límits). Quan, al final de la quinzena, el seu pare es reuneixi amb vostè i el seu marit estimat per passar una altra quinzena de viatge a Gal·les, vostè veurà que l’hi enviem en plena forma i òptima salut. Ja sento les passes de Qui-jo-sé que s’acosten a la porta. Permeti’m que besi aquesta noia estimada amb la benedicció passada de moda d’un conco, abans que vingui Qui-jo-sé a reclamar el que és seu.
Durant uns instants, tingué agafada la bonica cara per veure l’expressió del front, gravada en la seva memòria, i després posà la brillant cabellera daurada contra la seva perruca marró amb una tendresa i una delicadesa sinceres, antigues com Adam, per bé que passades de moda.
S’obrí la porta de l’habitació i el doctor en sortí amb Charles Darnay. Se’l veia mortalment pàl·lid, com no estava quan hi havien entrat plegats, fins a l’extrem que no hi havia ni vestigi de color en aquell rostre. Però la calma era la mateixa d’abans, només que la mirada aguda de Mr Lorry hi endevinà obscurs indicis que havien bufat sobre ell, com un vent fred, els vells aires de temor esquiu.
El Doctor donà el braç a la seva filla i la dugué escales avall fins al cotxe que havia llogat Mr Lorry en honor a la diada. Els altres els seguiren en un altre carruatge i poc després, en una església veïna, sense estranys que miressin, en Charles Darnay i la Lucie Manette es casaren feliçment.
A més de llàgrimes passatgeres que brillaven entre somriures en el petit seguici quan s’acabà la cerimònia, algun diamant refulgent guspirejava a la mà de la núvia, sortit de les tenebres d’una butxaca de Mr Lorry. Tornaren a casa a esmorzar i tot anà bé, i els cabells daurats que s’havien barrejat amb els flocs blancs del pobre sabater, allà a la golfa parisenca, s’hi barrejaren de nou al llindar de la porta, a la llum matinal, en acomiadar-se.
La separació va ser dura, encara que no hagués de ser per gaire temps. El pare amanyagà la filla i digué al final, alliberant-se suaument dels seus braços:
—Aquí la tens, Charles! És teva.
I la mà de la filla va fer adéu per la finestreta d’un cotxe de lloguer, fins que desaparegué.
***
Trobant-se aquella cantonada fora del pas d’ociosos i badocs, i com que els preparatius havien estat pocs i senzills, el Doctor, Mr Lorry i Miss Pross aviat es quedaren sols. Tan bon punt penetraren en l’ombra beneïda del vestíbul, Mr Lorry s’adonà d’un gran canvi en el Doctor, com si el braç daurat de l’entrada li hagués clavat un punyal emmetzinat.
S’havia reprimit molt, naturalment, i alguna reacció era d’esperar així que passés la necessitat de reprimir-se. Però el que preocupava Mr Lorry era la vella mirada extraviada i plena d’espant. La desesma amb què el Doctor s’agafà el cap i es dirigí a la seva habitació un cop a dalt, recordaren a Mr Lorry el vinater Defarge i la trobada a la claror de les estrelles.
—Crec —digué xiuxiuejant a Miss Pross després de rumiar-ho ansiosament— que més val no dir-li res de moment, no el destorbem. He de passar er Tellson’s, de manera que hi aniré ara mateix i tornaré aviat. Aleshores el durem al camp, i soparem, i tot anirà bé.
Era més senzill per Mr Lorry passar per Tellson’s que no sortir-ne. L’hi retingueren dues hores. En tornar, pujà sol les escales sense preguntar res al criat; quan entrava a les habitacions del Doctor, un martelleig suau l’aturà.
—Déu del cel! —exclamà, sobresaltat—. Què és això?
Miss Pross, amb expressió aterrida, ja era al seu costat.
—Ai de mi! —cridava estrenyent-se les mans—. Com dir-ho a la merleta? No em coneix, i s’ha posat a fer sabates!
Mr Lorry digué el que pogué per calmar-la i entrà a l’habitació del Doctor. El banc mirava cap a la llum, com temps enrere quan havia vist el sabater fent sabates; ell tenia el cap cot, i estava molt enfeinat.
—Doctor Manette! Estimat amic, Doctor Manette!
El Doctor li donà un cop d’ull, mig inquisitiu i mig irritat que li adrecessin la paraula, i tornà a la feina, cap cot.
Havia deixat l’abric i l’armilla a un costat; duia la camisa oberta, com quan feia sabates, i tornava a tenir la cara esblaimada i pansida d’altres temps. Treballava enèrgicament, amb impaciència, com si tingués consciència d’haver estat interromput.
Mr Lorry mirà el que feia i s’adonà que era una sabata de mida i forma antiquades. En prengué una altra que es trobava al seu costat i li preguntà què era.
—Una sabata de caminar, de senyoreta —mussità sense alçar els ulls—. L’hauria d’haver acabat fa temps. Què hi farem.
—Però, Doctor Manette, miri’m!
Obeí a la seva manera submisa d’abans, sense aturar-se.
—Em coneix, amic meu? Rumiï bé. Aquest no és el seu ofici. Rumiï, amic meu!
Res no el podia induir a dir paraula. Alçava els ulls un moment cada vegada que li ho demanaven, però no hi havia manera de persuadir-lo que parlés.
Treballava, i treballava, i treballava, en silenci, i les paraules queien damunt seu com haurien pogut caure en una paret sense eco, o en l’aire. L’únic raig d’esperança que entreveia Mr Lorry era que de vegades alçava la vista furtivament, sense que li ho demanessin —amb una feble expressió de curiositat o d’estranyesa, com si intentés resoldre dubtes en el seu esperit.
Dues coses s’imposaren tot seguit a Mr Lorry com a capitals: en primer lloc, que calia ocultar-ho a la Lucie; en segon lloc, que calia ocultar-ho a tots els que el coneixien. D’acord amb Miss Pross, prengué tot seguit les disposicions necessàries per a això darrer, fent córrer que el Doctor no es trobava bé i necessitava uns dies de repòs total. Per recolzar l’amable enganyifa, Miss Pross escriuria a la filla del Doctor dient-li que el seu pare havia hagut d’atendre un afer i que n’havien rebut una nota imaginària de dues o tres ratlles, adreçada a ella pel mateix correu.
Aquestes mesures, recomanables en tots els casos, Mr Lorry les prengué amb l’esperança que el Doctor es recuperaria. Si això s’esdevenia aviat, tenia previst un altre recurs, que consistia a demanar l’opinió del més preclar sobre el cas del Doctor. Amb l’esperança que així fos i que la tercera mesura resultés practicable, Mr Lorry decidí observar-lo dissimuladament. Convingué amb Tellson’s que s’absentaria, per primer cop a la vida, i s’instal·là a fer facció al costat de la finestra, a l’habitació del Doctor.
No trigà a descobrir que era del tot inútil parlar-hi, perquè si hi insistien, es capficava. Ho deixà córrer des del primer dia i decidí limitar-se a ser tothora davant seu, com a silenciosa protesta contra la delusió en què havia caigut o anava a caure. Es quedà, doncs, assegut vora la finestra, llegint i escrivint, i expressant-li, de totes les maneres naturals i agradables que se li acudiren, que era lliure dels seus moviments.
El Doctor Manette prenia el que li donaven per menjar i beure i anà treballant, el primer dia, fins que ja era massa fosc per veure-s’hi —quan deixà la seva feina, ja feia mitja hora que Mr Lorry no hauria pogut llegir ni escriure ni que el pengessin. Així que hagué desat les eines fins al matí següent, Mr Lorry s’aixecà i li digué:
—Vol sortir al carrer?
Ell mirà a terra com feia en altres temps, alçà els ulls com feia en altres temps i preguntà en la seva veu baixa d’altres temps:
—Al carrer?
—Sí, a fer un volt. Per què no?
No va fer cap esforç per explicar per què no, no digué ni una paraula més. Però a Mr Lorry li semblà, quan s’ajupia en la penombra damunt del banc, amb els colzes als genolls i el cap entre les mans, que, d’alguna manera boirosa, es preguntava a si mateix: “Per què no?” La sagacitat de l’home de negocis hi copsà un avantatge i decidí aprofitar-lo.
Amb Miss Pross es dividiren la nit en dos torns i l’anaren observant des de la peça del costat. Anà amunt i avall llarga estona, però quan es ficà al llit s’adormí de seguida. Al matí es llevà abans d’hora i anà de dret a feinejar al seu banc.
El segon dia, Mr Lorry el saludà alegrement pel nom i enraonà de temes que solien ocupar-los darrerament. Ell no li contestà res, però era evident que el sentia i que pensava en el que li deia, per confusament que fos. Això incità Mr Lorry a fer venir Miss Pross amb les seves labors, diverses vegades al dia; en aquelles ocasions, parlaven com si res de la Lucie, i del seu pare present, amb naturalitat, com si no passés res d’irregular. Parlaven sense fer escarafalls, no prou estona, ni prou sovint, per fatigar-lo; i Mr Lorry se sentí amb el cor més lleuger creient que alçava els ulls més sovint, i que semblava adonar-se d’algunes incongruències al seu voltant.
Quan tornà a fer-se fosc, Mr Lorry li preguntà, com de costum:
—Estimat Doctor, vol sortir al carrer?
Com de costum, repetí:
—Al carrer?
—Sí, a fer un volt. Per què no?
Aquest cop Mr Lorry va fer veure que sortia en no obtenir resposta i tornà al cap d’una hora. El Doctor s’havia assegut vora la finestra, a mirar el plàtan; però, en entrar Mr Lorry, s’esmunyí cap al banc.
El temps passava molt a poc a poc, les esperances de Mr Lorry disminuïen; de dia en dia disminuïen més. El tercer arribà i se n’anà, el quart, el cinquè. Cinc dies, sis, set, vuit dies, nou.
Amb esperances minvants i el cor cada vegada més feixuc, Mr Lorry deixava passar els dies d’angúnia. El secret era ben guardat, la Lucie no en sabia res i era feliç; però ell no podia no notar que el sabater, una mica maldestre al principi, s’anava tornant d’una habilitat terrible, i que mai no havia estat tan absort en la feina, ni les seves mans tan àgils i expertes, com el novè vespre, quan fosquejava.