Capítol dinovè — Una consulta
xtenuat per l’ansiosa vigília, Mr Lorry s’havia adormit durant el seu torn. El desè matí del daltabaix, el despertà el sol que entrava a la saleta on l’havia vençut la somnolència quan era negra nit.
Es fregà els ulls i s’alçà, però en fer-ho es preguntà si no dormia encara, perquè en treure el cap a l’habitació del Doctor s’adonà que el banc i les eines de sabater havien estat arraconats i que el Doctor seia al costat de la finestra, llegint. Duia la roba que solia dur als matins i la seva cara, que Mr Lorry distingia perfectament, si bé molt pàl·lida era tranquil·la, estudiosa i atenta.
Fins després d’haver-se assegurat que estava ben despert, Mr Lorry passà uns moments endormiscadament insegur de si aquell fer sabater no era encara part del seu somni trastornat; ¿no era amb els propis ulls que veia el seu amic amb la roba i l’aspecte de sempre, i fent el que solia fer? ¿Hi havia cap signe a la vista que la transformació que li feia tot l’efecte d’haver vist s’hagués produït realment?
Aquestes reflexions eren fruit de la seva primera confusió i sorpresa, ja que la resposta era evident. Si la impressió no derivava d’una causa adequada i suficient, com és que ell, Jarvis Lorry, era allà? ¿Com és que s’havia adormit vestit al sofà de la sala de consulta del Doctor Manette i es preguntava tot això a la porta del dormitori del Doctor aquell matí?
Pocs minuts després, Miss Pross era al seu costat, murmurant. Si algun dubte hagués quedat, la seva conversa l’hauria aclarit del tot; però llavors ja tenia el cap clar i ni una ombra de dubte. Proposà que deixessin passar el temps fins que fos l’hora d’esmorzar, i que aleshores es trobessin amb el Doctor com si no hagués passat res. Si el trobaven en el seu estat d’esperit de sempre, Mr Lorry demanaria consell i guia cautament a qui tant anhelava demanar-ne.
Un cop acceptat per Miss Pross, el projecte va ser afinat. Tenint temps de sobres per a la seva metòdica toilette, Mr Lorry es presentà a l’hora d’esmorzar amb la camisa blanca i les polides mitges de sempre. El Doctor va ser cridat com sempre i vingué a esmorzar.
Dins la mesura en què era possible comprendre’l sense saltar-se cap de les etapes delicades i graduals que Mr Lorry considerava indispensables, creia que la seva filla s’havia casat la vigília. Una al·lusió intencionada al dia de la setmana i al mes en què es trobaven el feren rumiar i comptar, i el sumiren en la perplexitat. En totes les altres coses, tanmateix, era el mateix de sempre, i amb tanta serenitat que Mr Lorry decidí buscar l’ajut que li calia, és a dir, el propi.
Així, un cop enllestit l’esmorzar i desparada la taula, i sols tots dos, Mr Lorry li digué sentidament:
—Estimat Manette, estic impacient per saber què opina, a títol confidencial, d’un cas curiós que m’interessa molt… és a dir, jo el trobo molt curiós; potser vostè, més entès en aquestes matèries, l’hi trobi menys.
El Doctor l’escoltava atentament tot mirant-se les mans, descolorides per la feina dels últims temps, amb aire torbat. Ja se les havia mirat més d’una vegada, les mans.
—Doctor Manette —li digué Mr Lorry tocant-li el braç afectuosament—, el cas és el d’un molt bon amic meu. Li prego que em digui què en pensa i m’aconselli bé per mor d’ell i de la seva filla… la seva filla, estimat Manette.
—Sí, ho entenc —digué el Doctor en veu baixa—, un xoc mental…?
—Sí!
—Sigui explícit —digué el Doctor—. No es deixi cap detall.
Mr Lorry veié que tots dos es comprenien i prosseguí.
—Estimat Manette, és un cas de xoc antic i persistent, en extrem agut i sever, que ha afectat els afectes, els sentiments, el… el… com vostè diu… l’enteniment. L’enteniment. És el cas d’un xoc que l’estaborní no sé quant de temps, perquè ell mateix no pot calcular-ho i no hi ha altra manera de saber-ho. És el cas d’un xoc del qual es recuperà, ell mateix no sap com, però li ho vaig sentir explicar en públic. És el cas d’un xoc del qual el pacient s’ha restablert tan completament que torna a ser un home de gran intel·ligència, capaç de gran aplicació mental i grans exercions físiques, i que amplia constantment el radi dels seus coneixements, que ja eren molt estesos. Però, malauradament, hi ha hagut… —aquí va fer una pausa i respirà a fons— una lleugera recaiguda.
El Doctor, en veu baixa, preguntà:
—Quant ha durat?
—Nou dies i nits.
—Com es produí? Dedueixo —mirant-se les mans de nou— que ha estat quan reprenia alguna activitat relacionada amb aquell xoc?
—Així és.
—I l’ha vist vostè alguna vegada —preguntà el Doctor amb claredat i calma, si bé en la mateixa veu baixa— exercint aquella antiga activitat relacionada amb el xoc?
—Una vegada.
—I quan va recaure, se’l veia, en molts respectes, o en tots, com en aquella ocasió?
—En tots els respectes, crec.
—Vostè ha parlat d’una filla. Ho sap, la filla, que ha recaigut?
—No. Li ha estat ocultat, i confio que així sigui sempre. Només ho sé jo, i una altra persona de tota confiança.
El Doctor li prengué la mà i murmurà:
—Molt gentil. Molt considerat!
Mr Lorry li prengué la mà al seu torn i durant una estona cap dels dos digué res.
—Ara, estimat Manette —digué finalment Mr Lorry amb miraments—, jo sóc un home de negocis incapaç de sortejar qüestions tan complexes i difícils. No tinc la mena d’informació necessària; no posseeixo la intel·ligència que cal, necessito que em guiïn. No hi ha ningú al món de qui em refiï més que vostè en aquestes matèries. Digui’m, com s’ha produït, aquesta recaiguda? Hi ha perill d’altres recaigudes? Es podria prevenir? Com caldria tractar-la, una recaiguda? Com es produeixen? Què puc fer pel meu amic? No hi ha ningú més desitjós d’ajudar un amic que jo el meu, si sabés com. Però no sé ni per on començar. Si la sagacitat, els coneixements i l’experiència que té em poguessin posar pel bon camí, potser me’n sortiria; sense coneixements i sense guia, ben poc puc fer-hi. Per favor, discuteixi’n amb mi, permeti’m que hi vegi una mica més clar, i ensenyi’m com ser una mica més útil.
Després de pronunciades aquestes paraules vehements, el Doctor Manette es quedà meditant, i Mr Lorry no li donava presses.
—Crec probable —digué el Doctor, trencant el silenci amb esforç— que la recaiguda descrita per vostè, estimat amic, resultés imprevisible del tot per a la seva víctima.
—La temia? —s’aventurà a preguntar Mr Lorry.
—Molt —ho digué amb un tremolor involuntari—. No té idea de com l’aprensió aclapara qui la pateix, i com de difícil li resulta (gairebé impossible en realitat) forçar-se a dir un sol mot sobre allò que l’oprimeix.
—Podria ell —preguntà Mr Lorry— treure’s algun pes del damunt si arribés a imposar-se d’explicar les seves cavil·lacions secretes a algú, quan n’és víctima?
—Crec que sí. Però, com ja li he dit, és pràcticament impossible.
—Digui’m —digué Mr Lorry, posant la mà suaument al braç del Doctor després d’un breu silenci per part de tots dos—, a què atribuiria aquest atac?
—Crec —replicà el Doctor Manette— que s’ha produït una forta, una extraordinària reviscolada del tren de pensaments i records que va causar la malaltia. Associacions intenses d’idees summament tristes, vívidament reviscudes, diria. És probable que la por estigués a l’aguait de feia temps, en el seu cap, i que les associacions d’idees es produïssin sota certes circumstàncies, en, diguem-ne, una ocasió determinada. Ell intentava preparar-s’hi en va; potser l’esforç de preparar-s’hi el va fer més vulnerable.
—Podria ell recordar què succeí durant la recaiguda? —preguntà Mr Lorry, vacil·lant, amb naturalitat.
El Doctor mirà tota la peça, desolat, bellugà el cap i contestà baixet:
—Res de res.
—I pel que fa al futur… —suggerí Mr Lorry.
—Pel que fa al futur —digué el Doctor, recuperant fermesa—, és molt esperançador. Ja que ha plagut al Cel, en la seva misericòrdia, que es recuperés tan de pressa, tinc grans esperances. Havent sucumbit a la pressió d’alguna cosa complicada, temuda de feia temps i vagament prevista, i havent lluitat de nou i havent-se recuperat després d’esclatar i passar la nuvolada, espero que el pitjor ja hagi quedat enrere.
—I bé! Això és molt reconfortant. Li estic agraït! —digué Mr Lorry.
—Li estic agraït! —repetí el Doctor, inclinant el cap amb respecte.
—Hi ha dues altres qüestions —digué Mr Lorry— sobre les quals m’interessaria molt saber-ne més. Puc continuar?
—No pot fer més gran servei al seu amic —el Doctor li donà la mà.
—Comencem per la primera. Ell és molt estudiós, i enèrgic en extrem; es dedica amb ardor a adquirir nous coneixements professionals, a fer experiments, a moltes coses. En fa un gra massa?
—No ho crec. El seu caràcter pot inclinar-lo a una singular necessitat d’ocupació. En part, pot ser innat en ell; en part, el resultat d’afliccions. Com menys s’ocupi en coses sanes, més en perill estarà de prendre direccions malsanes. Pot haver-se observat a si mateix i haver-ho descobert.
—N’està segur, que no es troba sota pressió excessiva?
—Crec que n’estic ben segur.
—Estimat Manette, si ara estigués desbordat pel treball…
—Estimat Lorry, dubto que pugui ser el cas. Hi ha hagut tensió extrema en una direcció, i cal un contrapès.
—Perdoni’m si parlo com a home de negocis obstinat; suposem un instant que ell hagués estat desbordat en certa manera, ¿podria tornar a produir-se, aquest desordre?
—No ho crec. No crec que res —digué el Doctor Manette amb la fermesa de la convicció íntima—, llevat d’una determinada associació d’idees, pogués fer que es reproduís. Crec que només una tensió excepcional d’aquella corda podria reproduir-ho d’ara endavant; després del que ha passat, i de la seva recuperació, em costa d’imaginar que torni a ressonar amb violència. Confio, i gairebé crec, que les circumstàncies que podien fer que es reproduís s’han esvaït.
Parlava amb el recel d’algú que sap que un no res pot trasbalsar la delicada organització de la ment; i tanmateix, amb la confiança d’algú que ha adquirit seguretat en les penes i fatigues. No era el seu amic qui havia d’abatre aquella confiança. Es mostrà més alleugerit i animat del que se sentia, i atacà el segon i últim punt. Li semblava el més difícil de tots; però, recordant la seva conversa amb Miss Pross aquell diumenge i el que havia anat veient els nou darrers dies, sabia que s’hi havia d’encarar.
—De l’ofici que li va fer reprendre la malaltia passatgera de què sortosament s’ha guarit —digué Mr Lorry, carrisquejant—, en direm la feina del ferrer. D’un ferrer de tall. Direm, per donar un exemple i per il·lustrar-ho, que s’havia acostumat, en els mals temps, a treballar en una petita farga. Direm que l’han trobat de nou, inesperadament, a la farga. No és de doldre que la conservi?
El Doctor es protegí el front del sol amb una mà i picà de peus a terra, nerviosament.
—Sempre l’ha conservat —digué Mr Lorry, mirant el seu amic amb ànsia—. No valdria més que se’n desprengués?
El Doctor, protegint-se sempre el front del sol, anava picant de peus.
—Veu —digué el Doctor Manette, girant-se després d’una pausa incòmoda—, costa explicar amb coherència com funciona el cap del pobre home. En altre temps l’havia anhelat terriblement, aquella ocupació, i se n’alegrà molt quan la tingué; sens dubte alleugerí la pena quan la perplexitat dels dits substituí la de l’enteniment i, a mesura que hi adquiria pràctica, l’enginy manual anava substituint el de la tortura mental; fins al punt de no poder suportar la idea de no tenir aquella ocupació a l’abast. Fins i tot ara, que té més esperances que mai i parla de si mateix amb certa confiança, la idea d’haver de necessitar l’antiga ocupació i no trobar-la el sobta de terror, com imaginem que pugui passar a una criatura que s’ha perdut.
—Però potser no… vagi a saber! Miro de comprendre-ho com un pobre home de negocis que només tracta amb guinees, shillings i bitllets de banc: retenir l’objecte, no implica retenir la idea? Si l’objecte desapareix, no desapareix el temor? En resum, conservar la farga no és una concessió a la suspicàcia?
Es produí un altre silenci.
—A més —digué el Doctor, tremolant—, és una vella companya.
—Jo no ho conservaria —digué Mr Lorry tot agitant el cap, perquè se sentia més segur ara que veia el Doctor inquiet—. Li recomanaria sacrificar-la. Només em cal l’autorització de vostè. Estic segur que no li fa cap bé. Endavant! Doni’m el seu permís, com un bon xicot. Pel bé de la seva filla, estimat Manette!
Que estrany, veure la lluita que es produïa dins seu!
—Per mor d’ella, faci-ho: hi estic d’acord. Però no ho retiri en presència seva, sinó quan ell no hi sigui. Que trobi a faltar la seva vella companya després d’una absència.
Mr Lorry ho prometé de bon grat i la conversa prengué fi. Passaren el dia al camp, i el Doctor semblava bastant refet. Els tres dies següents continuà perfectament bé, i el catorzè dia se n’anà a reunir-se amb la Lucie i el seu marit. Mr Lorry li explicà abans la precaució que havien pres per explicar el seu silenci i escrigué a la Lucie en conseqüència, de manera que ella no sospità res.
La nit que seguí el dia en què deixà la casa, Mr Lorry entrà a l’habitació amb una destral, una serra, un cisellador i un martell, en companyia de Miss Pross, que duia llum. Allà, a porta tancada i amb aires misteriosament culpables, Mr Lorry trossejà el banc de fuster, mentre Miss Pross aguantava l’espelma com si assistís a un assassinat —pel qual la seva figura severa no era inadequada.
Començaren a cremar el cos del delicte, convenientment fet a trossos, al foc de la cuina; i estris, sabates i cuiro van ser enterrats al jardí. Als cors honrats, la destrucció i el secret els resulten tan malèfics que Mr Lorry i Miss Pross, tot emprenent la tasca i escamotejant-ne els rastres, se sentien, i gairebé semblaven, còmplices d’un crim horrible.