Aquesta és l’obra pòstuma de Clarice Lispector i la seva recerca definitiva: un diàleg entre l’autor i el seu personatge, Ângela Pralini. El jo de l’un i de l’altre es prenen la mida de l’esquena, llancen crits al cel fins que les seves veus es confonen. Fins que Ângela s’allibera de les paraules del seu creador. ¿Què passa quan el personatge supera l’autor? Si hi ha algú capaç de revelar el misteri, aquest geni es diu Lispector.
Un alè de vida és d’aquells llibres que subratllaries sencer, a cada racó hi ha una imatge on passar-te la vida. No cal burxar en el sentit amagat del diàleg entre Ângela i l’autor. Les frases de Lispector són lapidàries com tatuatges: «Tinc por d’estar viva, perquè qui té vida ve un dia que es mor.» / «Una paraula és la mentida d’una altra.» Lispector enlluerna com només ho fan les grans ments d’una generació. Potser no l’hem entès del tot, encara. ¿I si no estem preparats perquè sigui una dona qui reveli el misteri?
N’han dit
“En la primera lectura ja et queda un dibuix ple de traços per perdre-t’hi, i la sensació d’haver-hi deixat suc per a més endavant. Això no passa amb qualsevol. (…) Genis com el de Lispector, en especial en aquesta última novel·la, demanen un esforç; i se n’ha de dir esforç, encara que la paraula pugui fer al·lèrgia, i si llegeixes “esforç” i l’instint lector et diu de fugir, fuig, no passa res. Lispector hi serà sempre.” Tina Vallès a Vilaweb — Llegir, objecte i misteri
“Clarice Lispector construeix un llibre-artefacte-explosiu-i-preciós que com a mínim ve a dir-nos que sí, que és possible explicar com es crea i per què; que al secret se’l pot foradar i compartir; que es pot descloure el misteri sense desactivar-ne la bellesa i l’encant; que combinar la inspiració amb l’argument i el cant amb la lògica pot ser una manera d’inaugurar una altra relació amb el lector: d’ensenyar-li les cartes, de convidar-lo a mirar des de la mateixa talaia, de fer-li lloc al castell i de dir-li vine, aquí estem, aquesta és la precarietat de les muses, la seva nuesa a vegades brillant i a vegades abjecte.” Blanca Llum Vidal a El Temps — No escriu, gemega
“Un tractat de filosofia necessitaria un bon plec de fulls per explicar el que Clarice Lispector exposa en quatre frases: una declaració no només de les seves intencions vitals i literàries, sinó també de la seva visió del món.” Teresa Costa-Gramunt a Eix Diari — L’alè de vida de Clarice Lispector
“Quan comença a escriure Un alè de vida, la situació de l’escriptora era crítica. Clarice Lispector es trobava al final dels seus dies i alguna cosa al seu interior, no només el dolor físic, li deia. I, en lloc d’endolcir la seva partida, l’aguditza llançant-se de caps a l’abisme. Potser per tot això Lispector escriu un text en el qual recull gran part de les seves reflexions sobre la literatura i sobre la vida.” Matías Crowder al Diari de Girona — Els escrits «en agonia» de Clarice Lispector
““Escric perquè no sé què he de fer de mi mateix”, diu el protagonista d’Un alè de vida de Clarice Lispector. “El resultat de tot plegat és que hauré de crear un personatge, si fa no fa com els novel·listes, i a través de la creació del personatge saber alguna cosa. Però tot sol no me’n surto: la solitud, la mateixa que hi ha en cadascú, em fa inventar”.” Bernat Puigtobella a Núvol — Clarice Lispector. Un alè de vida
Crònica del Sarau Lispector a l’Ateneu Barcelonès. Magí Camps a La Vanguardia — Bailando Clarice Lispector
