El narrador d’aquesta novel·la és un pare que es pregunta d’on ve l’atracció del seu fill per l’heroïna. I també un traductor d’ofici que s’ha passat la vida interpretant el que escriuen els altres, i un home feliçment avesat a la solitud. El cataclisme arriba per telèfon quan, al cap de deu anys de “l’últim mono” del fill, la mare anuncia una tercera recaiguda i li demana assistència. Comença un període imprevist, de convivència familiar, que altera tots els costums i obliga el Traductor a interpretar i comprendre no les paraules sinó els fets.
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme.
N’han dit
“El retorn d’un dels grans escriptors catalans contemporanis.” Julià Guillamon
“L’últim mono fa venir el que a la Bisbal de la meva infància se’n deia segueig i ara en diem atracció: no el pots deixar. És una molt bona novel·la. Té moments que m’han fet pensar en una recreació postmoderna de L’home sense atributs.” Antoni Puigverd
“De la soledad incompartible que forma una familia, del tiempo traicionado por los placeres y los días, de la educación sentimental a la que los hijos someten a los padres, de la Barcelona profunda que se resiste a morir y lo hace matando a quien se le acerca, de lo que pinta un pobre y glorioso traductor en medio de todo eso, en medio de su propia vida, que ni siquiera es la suya, porque el hombre es un sueño del paisaje. De eso va el libro, de literatura en estado puro.” Javier Pérez Andújar
“Una mena d’escriptura al natural. Una escriptura que ve a les orelles. Aconseguir aquesta il·lusió de naturalitat sense afectació és extremadament difícil.” Sebastià Perelló