Natalia Ginzburg

Natalia Ginzburg, nascuda Levi en una família jueva d’esquerres, va criar-se a Torí, on va conèixer el seu futur marit, l’editor i activista polític Leone Ginzburg, fundador d’Einaudi i cap de l’organització clandestina Justícia i Llibertat. Confinada amb ell als Abruços a partir de 1940, Natalia queda vídua amb tres fills el 1944, quan Leone és capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort. Natalia tindria dos fills més d’un segon matrimoni amb Gabriele Baldini. Traductora de Proust, Maupassant i Flaubert, va publicar la seva primera novel·la, El camí que porta a ciutat, el 1942, sota pseudònim per les lleis antisemites. Però és després de la guerra que es dedica de ple al que considera un ofici: escriure. El 1952 publica Tots els nostres ahirs, seguit de Valentino (1957), Les veus del vespre (1961), Les petites virtuts (1962) i Vocabulari familiar (1963), amb què guanya el premi Strega i un públic immens en moltes llengües. A més de novel·les, escriu teatre i assaig i cultiva la seva altra passió, el cinema, al qual s’han adaptat algunes de les seves obres. Les seves crítiques cinematogràfiques a La Stampa són famoses i va interpretar Maria de Betània a L’Evangeli segons sant Mateu de Pasolini. En els anys vuitanta, torna a la militància política dins del Partit Comunista i és elegida diputada poc després publica la seva darrera novel·la, La ciutat i la casa, el 1984.

Natalia Ginzburg es  descrivia a si mateixa com “una escriptora petita”. Carmen Martín Gaite la considerava una “gran escriptora d’interiors”, Enrique Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba, traductora i poeta, hi afegeix Rodoreda. I és que Ginzburg forma part d’aquell grup de dones que l’èxit va coronar immediatament com a autores, però que el temps ha consagrat com a intel·lectuals de primer ordre.