Boris Vian

La vida de Boris Vian és un llampec. Fill d’una família poc donada a treballar, fins als nou anys va viure com un príncep a la Villa Fauvette, entre un pare avesat al luxe, una mare melòmana, un xofer, un jardiner, dos germans, una germana i un preceptor que els estalviava la molèstia d’anar a l’escola. Un dels veïns amb qui es feien es deia Yehudi Menuhin i tocava el violí. Quan la fortuna familiar s’evapora amb el crac del 29, l’oci i la música es refugien a la caseta del porter, on s’instal·la la família. Però la dimensió tràgica de la vida arriba quan Boris té dotze anys i els metges li diagnostiquen una gravíssima insuficiència cardíaca. La mare, ansiosa i depressiva, el tanca a casa per sotmetre’l a unes cures que només estimulen el seu delit de llibertat. L’ocupació nazi de França el troba amb vint anys acabats de fer. El seu gest més polític consisteix a triar sales que els alemanys no solen freqüentar per tocar-hi la trompeta amb la seva banda de dixieland. Més tard dirà: “No vaig lluitar, no vaig ser deportat, no vaig col·laborar, durant quatre anys em vaig limitar a ser un cretí subalimentat com tants altres.”

És durant aquells anys que l’escriptura, present des de la infància en forma de joc, esdevé una disciplina sota la tutela de la seva primera dona. El 1945 signa un primer contracte d’autor amb Gallimard i es guanya la consideració d’artistes com Sartre, Queneau i Prévert. Però és l’època de les grans purgues polítiques, la crítica li fa el buit, el debut prometedor es guerxa i publicar esdevé un via crucis.

Entre 1946 i 1953 surten i es malvenen totes les seves novel·les signades Boris Vian: Cenur i el plàncton (1946), L’escuma dels dies (1947), La tardor a Pequín (1947), L’herba roja (1950) i L’arrencacors (1953). Al mateix temps, publica com a traductor d’un escriptor fictici nord-americà, Vernon Sullivan, quatre novel·les més: Escopiré sobre les vostres tombes (1946), Tots els morts tenen la mateixa pell (1947), Mort als lletjos (1948) i Elles no se n’adonen (1950).

La primera l’escriu en quinze dies per encàrrec d’un editor principiant que vol novel·les “com les de Henry Miller”, amb força escenes de sexe i violència i una llengua procaç. És la que tindrà èxit en vida seva. Veient-ne l’adaptació al cinema, Vian té un atac de cor que el mata, el 23 de juny de 1959. Escàndols de tota mena esquitxen la seva carrera artística, des de processos per atemptat contra la moral pública o la pàtria fins a infidelitats de la seva dona amb Sartre. Afeblit per la malaltia, el 1951 s’instal·la en un dels camerinos del terrat del Moulin Rouge amb la seva segona muller, la ballarina Ursula Kübler, renuncia a la literatura i es dedica a compondre cançons.  A partir dels anys vuitanta, la seva obra literària i musical es converteix en una veta viva per a generacions de joves arreu del món. Quim Monzó n’és un exemple.