El pare també caçava molt quan es quedava amb nosaltres. Duia la carn a casa, la tallava i l’amagava per vendre-la als grangers de la rodalia i de llocs tan allunyats com Prince Albert. Eren uns diners que completaven el nostre pressupost i ens ajudaven a passar mentre el pare no tornés a tenir pells per vendre. Els guardaboscos i la policia muntada venien constantment a escorcollar la nostra casa i el jardí, i també les cases de tietes i oncles i de l’àvia Campbell. El pare caçava al Parc Nacional, cosa il·legal, i podien detenir-lo. Recordo les vegades que algú arribava a casa amb el cavall que treia escuma per la boca per avisar-nos que els guardes eren allà mateix. Els pares agafaven la carn i sortien a amagar-la, normalment al celler de l’església —fins que un dia el capellà la va trobar i a partir d’aleshores el pare va haver de donar-n’hi un tros sempre que l’hi demanava.
Mentrestant, la Cheechum entaforava tots els estris ensangonats a l’estufa i encenia el foc. Quan els guardes arribaven, es trobaven el pare dormint i la mare i la Cheechum prenent el te. No cal dir que els grans sempre ens deien que no ho expliquéssim a ningú, ni tan sols als nostres millors amics, perquè els mestissos teníem prohibit caçar fora de temporada, i fer-ho al Parc era un delicte encara més greu. Quan vèiem arribar els guardes solíem arrencar a córrer. Un dia d’hivern va arribar al galop en Joe Vandal i ens va ajudar a amagar-ho tot. El pare havia cavat un sot ben fondo a la falda del turó on solia fer el whisky a l’estiu. Era com un cub tancat amb una trapa coberta de terra on havien crescut plançons d’avet roig. A dins hi tenia tres pells de uapití i una d’ant, a més d’uns tres-cents quilos de carn. L’havíem acompanyat per assegurar-nos que estava ben tancat i ell ens va dir que hi passéssim amb els trineus de manera que semblés que era un lloc on veníem a jugar. Allà ens van trobar els guardes i dos cotxes de la policia muntada quan van arribar al poblat.
En comptes d’anar a casa nostra com feien sempre, un parell se’ns va acostar. El guarda va intentar parlar amb nosaltres, però no li dèiem ni piu perquè érem massa tímids i li teníem por. Mentre ens parlava, el policia es va treure unes xocolatines de la butxaca i ens les va repartir. Quan jo anava a agafar la meva em va dir:
—Digue’m, maca, ¿on és que el teu papa amaga la carn?
I em vaig deixar comprar per una xocolatina Oh Henry. El vaig dur davant mateix de la trapa i li vaig ensenyar com s’obria i tot cruspint-me la xocolata encara li vaig explicar què hi havia al celler de l’església, i que el pare havia de donar un tros de carn a aquell capellà penques. Després vaig dur els homes a casa. Sempre recordaré la cara de la mare i el riure del pare quan em van veure entrar amb la cara empastifada de
xocolata i dient:
—Aquí teniu el meu papa.
Els vaig trobar a taula prenent el te. La mare es va aixecar d’una revolada i em va dir “dimoni de nena!” en cree. Intentava agafar-me però el pare la va deturar, em va mirar i em va somriure. I de sobte se li va escapar una riallada immensa. La Cheechum anava fent soroll amb les cassoles i la mare s’havia quedat asseguda mirant-me. Va ser aleshores que vaig adonar- me del que acabava de fer. El policia va emmanillar el pare i em vaig posar a cridar i a plorar i a donar-li puntades de peu tot dient-li que m’havia enganyat. El pare em va fer un petó abans d’anar-se’n i em va dir que no plorés, que ell no estava enfadat. Els guardes van endur-se tota la carn i les pells, a més de la damajoana per fer whisky. Durant sis mesos no vaig veure el pare. Va estar tancat a la presó de Prince Albert. Tot aquell hivern la mare no va parar de renyar-me i vaig haver de treballar més que mai.
Aquells sis mesos van ser molt durs per a tots. No teníem diners ni carn. Jo havia de sortir cada dia a parar trampes als conills i amb la mare a caçar perdius, ànecs o qualsevol bèstia que ens sortís al pas. La mare era una caçadora pèssima, però el pare m’havia ensinistrat molt bé. No em sabia greu treballar de valent perquè creia que em mereixia unes bones fuetades pel que havia fet. Quan anàvem a comprar ho havíem de fer a crèdit i el nostre deute a la botiga de queviures havia arribat al límit. El pare encara riu, però des d’aquell dia jo detesto la xocolata i no he tornat a confiar mai més ni en els guardes ni en la policia muntada.
La llei es val de molts instruments per fer que la justícia es compleixi. Tant se val la pobresa, la família i les circumstàncies, el que importa és que un home ha incomplert una llei. Aquest home tenia tria i cal assegurar-se que no hi torni. En comptes de saltar-se la llei, pot rebre un subsidi i convertir-se en una desferra ridiculitzada i menyspreada per tothom. Una mestra que vaig tenir ens va llegir un dia aquest passatge de Mateu (5, 3-12): “Benaventurats els pobres en esperit perquè d’ells és el Regne del Cel.” I ho va comentar a classe fent servir els nadius d’exemple. Jo em vaig enfadar molt i vaig dir:
—Mira que bé, o sigui que nosaltres, els pobres mestissos i el indis, tindrem el Regne del Cel, però quan siguem morts. Doncs ja us el podeu confitar!
La mestra es va enrabiar de mala manera i em va respondre mirant-me de fit a fit:
—Verset 13: “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el seu gust, ¿amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per llençar-la fora i que la gent la trepitgi.”
Després va tancar el llibre i jo vaig haver d’estar tota la tarda agenollada en un racó aguantant la Bíblia davant de tothom. Aquest era el seu càstig preferit. Em feien mal els braços però no vaig deixar anar la Bíblia, perquè la ira de la mestra era molt pitjor que Sodoma i Gomorra. Jo pensava sovint que en aquest país no hi havia pitjor pecat que ser pobre.