22 de juny, hora desconeguda donada l’eternitat del dia.
Sis mil metres per damunt del cercle polar
Ara veus el que ja sabies: que la Terra és rodona. I és un moment històric. Perquè en el dia a dia no n’eres conscient: entre el coneixement i la percepció, entre la concepció del món de l’enteniment i la de la sensibilitat, entre la Terra de Newton i la terra quotidiana s’havien esfondrat tots els ponts. Hi havia dos mons. Mira a baix! El teu ull, quasi diví, veu la Terra com un globus i com un paisatge alhora. La bretxa s’ha tancat.
Damunt de Grenlàndia
¿De debò? ¿Muntanyes a l’horitzó? ¿Quina alçària deuen fer? ¿I com de lluny deuen ser? ¿Com jutjar-ho, quan no hi ha terme de comparació? No és d’estranyar que l’home gras de la finestra dreta hagi deixat de mirar a baix i que les dues franceses de davant, tot i flotar sis mil metres per sobre de l’Àrtic, hagin recuperat la proportio humana i pesin figues o fullegin magazins o juguin a cartes. Durant hores i hores, fins i tot amb la millor visibilitat —a fora és serè com un ull de gat, tot s’articula fins a l’últim detall—, no es pot dir si sobrevolem turons o massissos, estanys o llacs descomunals, illes o continents. És francament irritant. Si a ull nu no podem apreciar com és de grossa la Lluna, ara ens passa el mateix amb la Terra. La idea que l’alienació és un truc de la literatura o de l’art resulta ridícula. És un mètode de la tecnologia actual, o com a mínim n’és la conseqüència. I vet aquí que intentant convertir la Lluna en una Terra la Terra se’ns ha convertit en una Lluna.
Encara damunt de Grenlàndia
Al fons a l’esquerra (al sud, doncs, ¿però què no és sud aquí?) comença una mena d’arreleta negra i prima com un cabell, una esquerda fosca en la porcellana infinita que forma la capa de neu. Deu ser un riu que serpenteja cap a nosaltres, segurament al llarg de centenars de quilòmetres, i que de cop, en alguna badia, deu trobar la fi. Ho veus tot, font, curs i desembocadura del riu, en una sola ullada. Tot està inscrit en un únic mapa, no, en un sol trosset de mapa, en un fragment diminut de la rodalia que domines. No cal ni que belluguis el cap. ¿Paisatge? A penes. Que lluny que queden els “paisatges”! Que vells que semblen els “paisatges”! El que fins ahir ens havien mostrat els Hobbemas i els Ruisdaels, els Rousseaus i els Monets: el camp i la muntanya i el mar i el cel i l’oratge i l’estació de l’any —tot vist des de la nostra perspectiva, com l’entorn que poblem i afaiçonem i que ens aclapara—, tot això ja no és vàlid. No hi ha poblacions. No hi ha estacions. I el que ens hauria d’aclaparar es veu aclaparat per nosaltres. Hobbema, Monet: tots han estat vençuts pel motor, mentre que altres pintors la talla dels quals havíem infravalorat (per exemple l’Altdorfer de La batalla d’Alexandre, que va pintar les muntanyes com si les hagués vistes d’aquí dalt estant), ara són profetes. Realment ho havia vist venir, Altdorfer. I és que més que un paisatge va pintar un “terratge”. I és de “terratge” que caldria parlar aquí.
Damunt de l’illa d’Ellesmere, punt més pròxim al pol
Sí, de terratge. Perquè això és la Terra sense nosaltres. Ja fa moltes hores —i no he deixat de buscar ni per un segon— que no descobreixo ni un sol rastre que reveli o confirmi que nosaltres existim. És fals. Ens hem tornat il·localitzables i invisibles. No, no és que ens hi hàgim tornat: ens hem fet il·localitzables i invisibles. Aquesta seria la nostra obra. La mar del Nord és la mar del Nord i res més. Grenlàndia Grenlàndia i res més. I el que ara passa sota nostre —com ja he dit, fa de mal dir si són turons o uns Alps coberts de glaç— no diu res de nosaltres i es limita a existir, a existir en el sentit més massís i temible: és evident que no necessita saber que existeix. Fins d’aquí a sis hores o set, diuen, no tornarem a acostar-nos a poblacions humanes. Serà després de sobrevolar la serralada d’Alaska, que brillarà amb una gran resplendor (per com ho anuncien sembla que la resplendor sigui un servei extra d’Air France per als seus viatgers). Però fins i tot així, fins i tot si aquí i allà haguessin aparegut o haguessin d’aparèixer punts que sabéssim que ens pertanyen a nosaltres, als humans, serien insignificants, serien un no res, perduts com estarien en aquesta vastíssima extensió, i més encara vistos des de tanta altitud. Alhora, però —i aquest és el punt crucial—, serien anorreables. Perquè de cop es torna concebible que des d’aquí dalt siguem irreflexius, que des d’aquí dalt anorreem coses, com si anorrear fos no res. Segurament jo tampoc tindria gaires miraments.
La mar glacial
Hi ha una falta d’imaginació extrema que es manifesta com a defecte perceptiu. Als passatgers que per comptes de mirar el no-res àrtic i descomunal de baix juguen a cartes, perquè estan convençuts que no hi veurien res, els manca la capacitat de concebre el perceptible. I aquest defecte perdura fins i tot en el mateix acte de percepció, ja que de tant en tant l’avorriment els tempta a mirar a baix. La seva falta d’imaginació és tan gran que no veuen el que veuen.
La mar glacial i les illes de Parry
Aquí, a la vora del pol magnètic, les brúixoles són naturalmentuns aparells inservibles. La gent s’explica, doncs, seguramentcom una mena de consol entre nautes, que la solitud que travessem no és una solitud de debò: volem en la direcció quevolem, mai no seríem a més de dues hores de vol de les estacionsque els Estats Units i el Canadà han instal·lat al voltant del pol.Vist així, no abandonarem en cap moment el veïnatge immediatni el contacte amb el proïsme. Ara sé què vol dir el veïnatge.Ara sé què vol dir el contacte. Dues hores de vol no són mésde sis-centes milles, o sigui, no més que la distància entre Vienai Frankfurt. Si a Viena no hi estàs bé, no passis ànsia! Noméscal que truquis a cal veí i a Frankfurt un bon home es despertarài et preguntarà pel badall de la porta si pot fer res per tu. Peròquan recordeu amb quin objectiu es van construir aquestes estacions àrtiques se us escalfarà el cor: són les bases polars, càlidesi confortables, per als bombarders equipats amb armes nuclears.Ja us deuen pujar als ulls les llàgrimes de gratitud.
Damunt de la mar de Beaufort:
glaç i res més que glaç
I tanmateix existim. El paperot on escric (dic mentida, no és pas cap paperot, en realitat no havia escrit mai en un material tan gruixut i luxós) és la carta d’Air France, que m’anuncia amb una tipografia elegantíssima el mateix menú que si m’entaulés a prop de la plaça Vendôme:
Buche de jambon Lucullus
Tournedos sauté Helder
Salade Béatrice
Fruits de saison
Si hi ha salade Béatrice la Toscana no pot ser gaire lluny, i els fruits de saison refuten a l’acte l’atemporalitat glacial d’allà baix. “Quels fruits?”, m’agradaria preguntar mentre miro la profunditat, i “quelle saison?”. Però abans de formular la pregunta el luxe m’interromp, i ho fa amb unes maduixes que, tot i que són completament seques, fan una flaire tan encisera que al costat d’aquesta perfecció la monotonia de baix em sembla una il·lusió folla. Sí, aquí dalt el luxe té una funció totalment nova, perquè no vol pas endolcir l’existència sinó demostrar-la. “T’aviciem”, diuen les maduixes, “per tant existeixes”. Aquí, aquesta prova de l’existència és imprescindible. Els extrems exigeixen extrems. Si més enllà del vidre, és a dir, a mig centímetre de mi, comença el món arcaic —el món sense temps, el món abans de la creació de la vida, el món abans de la nostra creació, el món que mai no ha sentit a parlar de nosaltres—, aleshores els fruits de saison que ens ofereixen i amb què ens agombolen són l’únicmitjà per fer-nos tornar al present.
Encara damunt la mar de Beaufort
¿El món d’ahir? ¿És realment d’ahir el món d’allà baix? ¿No és més aviat el de demà? No oblidem ni per un instant que d’un instant a l’altre podria convertir-s’hi, que al cap d’un instant podria quedar per sempre més com sempre havia estat, sense revelar ni fer suposar a ningú que nosaltres també hi havíem existit com un accident ontològic. És per això que he abandonat el nostre món. Però “per això” vol dir justament “perquè no passi”.
Davant nostre, al fons de tot,
la serralada Brooks: els Alps americans
Fa un moment s’ha vist al cel (al cel, sí, però molt per sota nostre; això i tot tenim avui), només durant uns quants segons (però corprenedors, com quan un vaixell en troba un altre a alta mar), un no res, un punt, una coseta que no semblava feta per la mà de l’home però que tampoc no podia ser natural; en una paraula: hem albirat un altre avió. Com que aquest avió avançava en una direcció que no duu enlloc (o que només duria a algun lloc si entre els EUA i l’URSS hi hagués connexions pacífiques a través del pol) i ha desaparegut pel nord (¿o era ja el sud?), només podia ser un dels que tenen base en aquelles “estacions veïnes” i que, carregats amb explosius atòmics, passen brunzint per aquesta zona, sempre a punt perquè si es dona una “emergència” ja tinguin mig camí fet, segons es comenta per calmar-nos. “Vols de prova”, en diuen. Quina expressió! Com si hi hagués res que provoqués més una emergència, que representés una emergència més seriosa que aquesta pretesa prevenció d’una emergència.
Posem que ets un pilot i que cada dia has de volar amb aquesta càrrega apocalíptica. ¿Estàs segur que mai no volaràs més enllà que de costum per deixar anar la càrrega sobre el punt on està destinada? Bé que seria possible. Probable i tot. I no pas per satisfer un deliri herostràtic, sinó simplement perquè ets humà i no ets foolproof, perquè perdries els nervis, perquè viure en un etern “com si” és massa per a tu, perquè no és just que et facin provar una cosa cada dia sense donar-te l’ocasió de portar-la a la pràctica ni una sola vegada; en resum: perquè hi tindries dret.
¿Com es pensen que és la gent, els qui ens envien a fer aquests vols de prova? ¿I quina mena de gent són, els qui donen aquestes ordres? ¿Hi pot haver el més mínim dubte que les persones que consideren foolproof els seus congèneres han de ser ells mateixos uns fools, uns enzes? No oblideu que aquests ximples tenen el nostre destí a les mans!
Damunt d’Alaska. Una esplèndida
contrada alpina amb una profunda vall fluvial
Hauria de mirar avall: volem a vuit mil metres d’altitud, l’alçària de l’Everest. El mont McKinley, dos mil metres més alt que el Mont Blanc, ens queda a mà dreta, molt per sota nostre. Amb raó ens han anunciat la resplendor alpina: veure una resplendor així sota els teus peus no és pas qualsevol cosa. Però m’han passat les ganes de contemplar el paisatge. Ni els indignats ni els endolats tenen ulls per a la bellesa, i a mi encara m’omplen la indignació i el dol, perquè mentalment encara em trobo en aquell punt que ha travessat fa una estona el nostre camí, en aquell avió enviat per enzes, i perquè mentalment he emprès un vol cap al nord (o potser, com que no giro, cap al sud) per desempallegar-me d’una vegada de la càrrega amb què he practicat tantes vegades amb l’única finalitat de continuar practicant. I llavors passa, passa allò. Ha passat, doncs. I soc jo que ho he fet, soc jo que he començat… ¿Però què vol dir “començar”? Al cap i a la fi, aquest començament és sens dubte el senyal de la fi, el senyal que d’aquí a una hora tot el que hi ha sota els nostres peus serà una gran Hiroshima, el senyal que a la Terra no hi quedarà rastre de la nostra existència.
Abaixo la vista: ¿aquest planeta despoblat que tens a sota no és potser la Terra després d’aquest dia?
Tant de bo ho entenguessin, els qui viuen allà baix! Però ni tan sols els set o vuit que també han vist aquell punt al cel, molt per sota nostre, i que volen amb mi per damunt del que la Terra havia estat temps era temps; ni tan sols ells, besnets de Dèdal i Ícar, ho entenen. N’hi ha que fan glopets de Cointreau mentre els altres pesen figues, o fullegen magazins, o juguen a cartes.
Al migdia, després de quinze hores de vol
per sobre la mar de núvols que cobreix l’oceà Pacífic
El mar de núvols s’esclarissa, un blau indi lluu entre els flocs de cotó fluix. Trenta-dues hores després, encara hi ha mar. Però ara el cotó es dispersa i… Guaita allà, en la direcció de vol: ja hi som! Tornem a ser entre els homes! Allà davant comença un tauler d’escacs que tot seguit llisca per sota nostre, com una cinta transportadora, i les caselles del tauler es tornen camps, verds i grocs, i a mà dreta brillen uns estanys enlluernadors que deuen ser camps d’arròs. Tot això creix davant nostre, el verd s’articula, i entremig —ja hem arribat!—, entremig hi ha un poble, el deixem enrere i n’apareix un altre, ara ja es distingeixen centenars de teulats. “L’Extrem Orient”, dic entre mi, però aquesta expressió no em diu res. Al capdavall, ¿què vol dir “Extrem Orient”? Hem deixat enrere el temps arcaic. Hem deixat enrere l’apocalipsi. La Terra ens torna a acollir. Som a casa.