Pere Vives

Pere Vives i Clavé fou un de tants que s’exilià i no tornà. Només en queden traces: les cartes des dels camps, alguna fotografia i unes poques dades dels registres per on va passar.

Nascut a Barcelona el 1910, fill d’un porter barceloní servicial amb el poder i d’una mare pagesa emigrada del Pla de Santa Maria, va ser el gran de tres germans. L’afició des de ben petit a la lectura i els estudis d’italià, francès i anglès —i potser també alemany— a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona van fer-ne un lletraferit. Després d’intentar alguna traducció mentre feia de comptable, d’organitzar conferències, de freqüentar l’Ateneu Enciclopèdic Popular, de participar en els fets del Sis d’Octubre i de sovintejar els concerts de Pau Casals al Palau de la Música Catalana, la guerra va sacsejar-lo.

Se’n va anar voluntari al front i, forçat, a l’exili, on coincidí, entre molts altres, amb Agustí Bartra, Ferran Planes, Joaquim Amat-Piniella i José Cabrero Arnal. Va passar per França, Suïssa, Alemanya i Àustria amb una esperança que esdevenia confusa, feixuga i enormement depressiva fins a finals d’octubre de 1941, quan la mort va estroncar-la al camp de Mauthausen. El tenien per un Rotspanier qualsevol, pel pres número 3569 segons les últimes dades d’un silenci empresonat que aquest llibre allibera.