Marguerite Duras

Educada a la Indoxina, resistent durant l’ocupació nazi, comunista dissident del Partit i sempre mestressa del seu destí, Marguerite Duras (1914-1996) té la mirada de qui mai no acluca els ulls.

La infantesa és un moviment constant. Filla de professors voluntaris a la Conxixina francesa, la mort prematura del pare la porta breument a França i, tot seguit, a diverses poblacions de Vietnam. La pobresa amenaça la família fins que la mare decideix tornar a França: ella té setze anys. D’aquesta etapa s’inspiren Un dic contra el Pacífic i L’amant. A París, Duras estudia ciències polítiques i entra a treballar al Ministeri de les Colònies. És allà que publica el seu primer article —l’únic firmat com a Marguerite Donnadieu—, un text de propaganda de la dominació colonial. Poc després, deixa la feina i coneix Robert Antelme, el seu primer marit.
Durant el período de Vichy, Duras treballa en un comité de lectors sota autoritat alemanya com a encarregada del racionament del paper. És així que coneix Dionys Mascolo, aviat el seu amant i l’amic de la parella. A les reunions d’intel·lectuals organitzades al seu pis, coincideixen amb François Mitterand, que els recluta per a la Resistència. Duras fabrica documentació falsa per a gent perseguida fins que una redada fa caure el grup l’any 1944. Un dels detinguts és el seu marit, deportat a Dachau. Al final de la guerra, Mascolo anirà a buscar Anteleme i el portarà a París, on tardarà un any a refer-se. D’aquest conjunt d’experiències daten Els impudents, La vida tranquil·la —traduït al català i publicat per Edicions Sidillà— i Els quaderns de la guerra, embrió d’El dolor — traduït al català per a LaBreu.

La postguerra és un breu projecte editorial amb Antelme abandonat després del seu divorci el 1947, el segon matrimoni amb Mascolo, el naixement del seu fill únic i l’activisme polític. Duras havia començat a militar al Partit Comunista els últims anys de la guerra, però la seva manera de fer liberal, incompatible amb les consignes del Partit, l’obliguen a sortir-ne. Tot i així, es declara comunista i participa en moviments com la lluita contra la Guerra d’Algèria. El 1950, Un dic contra el Pacífic, finalista del Goncourt, la converteix públicament en escriptora. Tot seguit es posa a escriure pel cinema i el teatre, amb èxits com Hiroshima mon amour o Des journées entières dans les arbres. No tardarà a dirigir ella mateixa, de tant que li desagraden les adaptacions dels seus llibres i guions. D’aquesta empresa, ja entrats els anys setanta, en sortirà India Song.
La seva maduresa és un no parar d’èxits i polèmiques. Algunes de les seves obres més reconegudes veuen la llum: L’amant en primer lloc —pel qual aconsegueix als setanta anys el Goncourt denegat a la seva primera novel·la—, El dolor, L’amant de la Chine du Nord… Però l’alcoholisme l’ha devastada i pràcicament no hi veu. És aleshores que coneix Yann Andréa, un admirador homosexual trenta anys més jove que ella, amb qui comença una relació tempestuosa que durarà fins a la mort. Ell serà l’encarregat de mecanografiar tots el seus textos i el marmessor de la seva obra.