Aurora Bertrana

Aurora Bertrana (1892-1974) abandona als disset anys la Girona natal per començar una vida nòmada, com a música i ben aviat com a periodista i escriptora. Els viatges exòtics són la part més radiant de la seva vida i la matèria dels llibres Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), que la converteixen en una autora d’èxit.
Francmaçona, fundadora del club de dones intel·lectuals Lyceum Club Barcelona i redactora de la revista comunista Companya durant la Guerra Civil, va refugiar-se a Ginebra el 1938 i va conviure-hi amb fugitius i artistes d’arreu d’Europa, “els meus veritables companys, els vagabunds, els meus germans de destí”.

Quan torna a Catalunya al cap d’un llarg exili, comença per a ella una etapa amarga alhora que productiva: publica les novel·les Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958), Fracàs (1966), Vent de grop (1967) i La ciutat dels joves (1971), la biografia del seu pare Una vida (1965) i escriu les seves Memòries, publicades pòstumament en dos volums. Un dels pensaments peculiars que contenen és aquest: “Tinc la convicció arreladíssima que els fracassos són els amics més fidels de l’home o la dona que han triat com a companys de vida.”