Després d’Eugeni Oneguin, Arnau Barios ha dedicat dos anys a llegir els contes de Txékhov. N’ha triat vint-i-quatre i els ha traduït. Aquesta és la primera antologia fornida que es publica de Txékhov en català i serà un dels llibres importants de l’any: Barios torna a fer una màgia cristal·lina. Tothom té dret a l’existència en aquests contes: els pastors de l’estepa, els mariners a alta mar, els fútils, els pedants, la canalla que rep, les noies que pressenten la felicitat, els amants que comencen o acaben, el metge i la seva passió de salvar, l’infant que veu i no parla… I la llum, i l’hivern, i un dia que passa, i la vida sencera que ja ha passat.
Aquí la paraula és una membrana que conté la més inestable matèria. I escriure és recordar-se de la vida dels altres, com un martellet que pica a la porta: “Pàvel Konstantínitx, no es deixi tranquil·litzar, no s’adormi! Mentre sigui jove, fort, despert, no es cansi de fer el bé!”
El mestre de la transparència
La tria de Barios és un gran viatge per l’obra de Txékhov i captura les diferents tonalitats del mestre de la transparència. A “La Vérotxka” el dring d’una porta de vidre posa en marxa la memòria de l’estadístic Ógnev, que es recorda del bosc nocturn on va deixar córrer l’amor de la Vera. Una oportunitat efímera que es perd i que marca dues vides. La Gran Por del matrimoni també és central a “La belluguet”, per on desfila una parella que sí que s’ha casat… però que va pel camí del pedregar. I tremoles, veus a venir el desenllaç tràgic i no te’n pots avenir, com si Txékhov hagués escrit un conte de terror. Entre el bosc nocturn i les escenes d’un matrimoni Barios et du a l’estepa plena de kurgans i tresors. I d’allà al mar del Gússev, on els mariners deliren abans d’expirar. Aquest tram és un dels moments més espectaculars del viatge: són homes de condicions tan diverses com formes de la vida, que reflexionen sobre la vida.
Correu d’Arnau Barios a Maria Bohigas
«Estranyament, Txékhov, el gran treballador, no em permet anar al ritme: cada frase em dispara cap a no sé on (sí que ho sé: cap als records), hi penso, em poso a picar lletra, m’encallo i surto a passejar, arribo a aquells finals de conte amb un nus a la gola i els ulls humits. I no sé què surt: ho sabré al moment de revisar-ho tot, el millor moment, el de la lectura tornada un altre cop lectura…
Pot sonar com una mala excusa o una mística de pa sucat amb oli, però no puc traduir això sense viure-ho, sense passar-hi a través, i l’única forma que conec de fer-ho és el temps.»
Agost de 2020
Carta d’Anton Txékhov a V. A. Tíkhonov
«¿Li cal la meva biografia? Aquí la té. Vaig néixer a Taganrog el 1860. El 1879 vaig acabar l’institut de Taganrog. El 1884 vaig acabar els estudis de Medicina a la Universitat de Moscou. El 1888 em van donar el Premi Puixkin. El 1890 vaig fer un viatge a Sakhalín a través de de Sibèria i vaig tornar per mar. El 1891 vaig fer un tomb per Europa, on vaig beure un vi deliciós i vaig menjar ostres. El 1892 vaig anar de festa amb el senyor Tíkhonov. Vaig començar a escriure el 1879 per la revista Strekozà. Els meus reculls de relats són Contes virolats, Al capvespre, Contes, Gent malcarada i el relat llarg El duel. He pecat amb el teatre, però amb mesura. M’han traduït a totes les llengües, excepte les estrangeres. Ben mirat, els alemanys em van traduir fa temps. Els txecs i els serbis també em donen el vistiplau. Els francesos no diuen que no, tampoc.
Vaig descobrir els secrets de l’amor als tretze anys. Amb els companys, tant metges com escriptors, hi mantinc unes relacions excel·lents. Solter. Voldria rebre una pensió vitalícia. Em dedico a la medicina, fins al punt que l’estiu passat vaig practicar autòpsies forenses, cosa que no havia fet durant dos o tres anys. El meu escriptor preferit és Tolstoi, el meu metge preferit, Zákharin.»
Febrer de 1892