“Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla.”
Amb començament de rondalla apareix l’heroïna d’aquesta història, anomenada Junil. Encola papirs a la llibreria del pare i aprèn a llegir a l’ombra del seu menyspreu. Però mort el pare, morta la ràbia —i és la filla qui ha concebut l’arma del crim.
Fuig a peu amb tres esclaus. El temps és el principi de l’era cristiana; el lloc, una marca de l’Imperi romà. Travessen la frontera i aprenen a anar a palpes pel món, on els déus i les llengües varien. Què diuen els estranys amb qui topen? Què volen? A mesura que avancen, l’afany de caminar eclipsa la por i s’encomana a d’altres fugitius.
Una colla d’homes i dones camina cap al sud-est, seguint les passes de Junil. L’impuls que els mou ve xifrat en els versos d’un poeta. Ella no es cansa de recitar-los al llarg d’un viatge que abraça quatre estacions.
Junil a les terres dels bàrbars és la setena novel·la de Joan-Lluís Lluís i un acte de fe en la imaginació: una gran i esplendorosa novel·la d’aventures, amb les peripècies com a llenguatge i l’estranyesa com a condició.
El fora de lloc
Junil s’aventura cap a terres bàrbars amb tres esclaus poc o gens preparats per a la intempèrie. Tresdits, el primer en sumar-se a la companyia, és (o era) copista i lector; i Lafàs, un esclau dedicat al culte a Minerva, que durant vint anys no s’ha deixat créixer ni un pèl al cos. El tercer, Dirmini, és l’únic que sap brandar una arma —però dels seus temps de gladiador gairebé no en queda ni una cicatriu…
S’afanyen per sobreviure, aprenen a caçar i a interpretar els camins per on tresquen, sempre a l’aguait per si encara els busquen. En aquest suspens és on els personatges de Lluís brillen més. El que els fa especials és que són incomplets, macats cadascun a la seva manera:
“…al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia i la gent estranya i inquietant, però sobretot fora de l’ordre ordinari volgut pels déus, és la gent que no camina.”
Als fugitius del principi s’hi afegeix gent de tota mena, ara un soldat mutilat, ara una intèrpret esquerpa o un sabater que allibera el seu esclau. Un humà com cal, en un llibre de Lluís, és un fora de lloc: els que en tenen són la font de tots els mals. En això, Junil és parenta de la protagonista d’El dia de l’ós, habitant de la ratlla de Perpinyà; o de l’Hefest impotent de les Cròniques d’un déu coix.
Aventures i poesia
Junil a les terres dels bàrbars és una gran novel·la d’aventures en què la poesia, la llengua i la traducció són el motor de l’acció. Junil es desempallega del pare i de la pudor de cola amb un poema —i és per salvar els versos d’un poeta desterrat que s’encamina al país dels alans.
A mesura que ella i els seus companys avancen a la bona de déu descobriran que al món no s’hi parla tan sols una llengua. I que els únics que en coneixen més d’una són els esclaus raptats i trasplantats: els primers intèrprets, com Verdapell.
Una de les millors escenes de Junil a les terres dels bàrbars és la del Vell que parla contes, improvisats gràcies a la inspiració divina, com els rapsodes antics. Quina fascinació traduir un vers per primer cop, i veure que en surt
—i sobretot, l’alegria per narrar històries, un dels grans temes de la narrativa de Lluís.
Biografia
Si hagués nascut més al nord, possiblement Joan-Lluís Lluís no hauria escrit la seva obra en català. Si hagués nascut més al sud, potser no hauria concebut mai la seva primera novel·la, Els ulls de sorra (1993), que narra un episodi de la Guerra d’Algèria. Fill de Perpinyà, la ratlla és el seu territori i els fora de lloc, els seus germans. El dia de l’ós (2005), Aiguafang (2009), Cròniques d’un déu coix (2014), El navegant (2016) i Jo soc aquell que va matar Franco (2018) l’emparenten amb els grans fabuladors. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002) s’abeura en la tradició pamfletària. Els invisibles (2020) recrea el seu recorregut personal per la llengua “paterna”, caldria dir en el seu cas: fins als vint anys només l’havia parlada amb el pare. Hi ha acollit, com a traductor, L’arrencacors de Boris Vian i El llibre dels finals de Joan Bodon, dos autors que vindrien a ser els seus dos pols: per la imaginació al poder, l’un; per la consciència dels desposseïts, l’altre.
Amb el volum Salives, el públic ha descobert que Joan-Lluís Lluís cultivava la poesia en secret. Encara que molts no ho sàpiguen, també és l’autor d’unes quantes cançons.