fbpx

La muntanya i la casa III

Tot el que he fet dalt la muntanya pelada

 

A dalt la muntanya pelada he pujat a veure l’ametller florit.

A dalt la muntanya pelada he perdut l’oremus.

A dalt la muntanya pelada, un vespre d’estiu, amb l’esca d’unes birres i l’alegria d’agradar-nos, vaig dur-hi un tractant internacional de cigrons i ens vam encendre amb la ciutat.

A dalt la muntanya pelada, rere les lletres de l’escola Virolai, entre la bardissa, es veu que hi ha coves secretes que s’endinsen a la roca però encara no les he trobat.

A dalt la muntanya pelada, l’Uri va arribar-hi a trenc d’alba travessant una nit lisèrgica i perillosa com un túnel inacabable. Amb els braços alçats, mirant Barcelona, al·lucinat, es va descobrir bruixot i va encantar la ciutat amb sortilegis nous de trinca. Aquell moment tan bèstia —aquell amic— reverbera en el temps i va ser cantat en octosíl·labs al final d’un llibret negre i verd, estelat, que es diu La cremallera.

A dalt la muntanya pelada es veu el llom i el clatell del monstre i se’l sent roncar mentre fa la becaina.

A dalt la muntanya pelada vaig acompanyar la Mariona a fotografiar flors i papallones, contactes que publicaríem envasats al buit en una revista que fèiem una colla de joves desarrapats que llegíem Foix i Brossa i Tzara a cremadent.

A dalt la muntanya pelada, una nit de fosca, al meu nòvio gallec quasi li agafa un atac d’angoixa perquè no trobàvem el camí de tornada a la civilització. Els arbustos i herbots havien assolit dimensions ominoses, ens barraven el pas i ens enredaven amb les seves ombres per camins inexistents. Prenent el gran arbre de la cruïlla com a estrella del nord, vam poder orientar-nos i davallar cap al carrer Santuari, on em va dir que mai més excursions nocturnes com aquella.

A dalt la muntanya pelada hi he pujat com qui va a missa.

A dalt la muntanya pelada he transcrit nuvolades.

A dalt la muntanya pelada quatre espitregats llençàvem patates escrites a la ciutat després de lluitar contra esmolets amb una navalla de doble tall trobada dins d’un llibre d’en Vallmitjana. Ens inventàvem rituals sense ser cap culte secret.

A dalt la muntanya pelada, després de tot un curs d’escriure i llegir amb ells, vaig arrossegar-hi una classe de quart d’ESO com a festa final. Heu intentat mai fer pujar quinze adolescents dalt d’un turonet? Rebufen i s’exclamen i protesten i a dalt de tot es fan els desmenjats i dissimulen la sorpresa de la vista oferta. Secretament, s’apunten el lloc per anar-hi amb qui faci falta enamorar.

A dalt la muntanya pelada vaig trobar-hi roba infantil ensangonada.

A dalt la muntanya pelada celebro tot el que he perdut.

A dalt la muntanya pelada van entrevistar-me quan acabava de publicar Dies feliços a la presó i em van preguntar per què duia un jersei de pelats, un Lonsdale vermell amb lletres negres ribetejades de groc: “Molt abans que els skinheads neonazis se l’agenciessin, Lonsdale ja era una marca de roba londinenca molt estimada per mods i skatalítics blancs i negres a l’entorn del segell Two Tone Records: antiracistes fins al moll de l’os”, vaig respondre, acompanyat al cor per tota la música jamaicana que he escoltat i ballat des de petit.

A dalt la muntanya pelada he sentit com xerren els cims.

A dalt la muntanya pelada, si resisteixes la temptació de mirar les vistes abans d’arribar al cim, si quan puges i de cua d’ull ja guipes un horitzó sense entrebancs però aconsegueixes mantenir els ulls a terra, si quan fas les últimes passes tens el cor esverat pel terrabastall intuït que et trobaràs, llavors la descoberta serà abassegadora: com si traguessis el cap de dins d’un volcà.

A dalt la muntanya pelada no trobo a faltar el silenci.

A dalt la muntanya pelada hi he pujat de pressa.

A dalt la muntanya pelada he passat l’estona llegint la ciutat.

A dalt la muntanya pelada vam arribar-hi en nit bus després que tanquessin els bars. Eren quarts de cinc quan vam baixar a Santuari i vam decidir fer-nos una ratlla a peu de carrer per agafar forces. Qui la té? Va durar poquíssim, l’estupefacció d’abans de la histèria: regiràvem butxaques i repassàvem mentalment cada lavabo, persona, superfície i racó sense treure’n l’entrellat. Quan ja gairebé havíem perdut tota esperança i ens cagàvem en Déu i sa mare, va passar el nit bus en l’altra direcció. Es va aturar on érem, va baixar la finestra i ens va dir: “¿Habéis perdido algo?” Amb la cara pagàvem. “He encontrado eso en el suelo y me ha parecido que quizás era vuestro.” Ens va allargar el pollo sense esperar resposta i va desaparèixer carrer avall. Les possibilitats eren ínfimes. Quina alineació d’astres! L’univers volia que seguíssim de festa. Vam fer-li cas com bons minyons.

 

Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa II
Destrals
La muntanya i la casa I