El parlament dels seixanta anys

La nit del 27 de març de 2019 vam celebrar els seixanta anys de Club Editor al Palau Requesens. Arc gòtic, l’Acadèmia de les Bones Lletres damunt del cap i una gernació de companys, amics i còmplices vinguts a brindar. Sembla mentida l’escalfor que feien. Avui, ressaca i felicitat; i una carta elèctrica amb el parlament que vaig pronunciar, a falta de poder compartir amb tots vosaltres un ball grec.

60 anys és una xifra estranya, més pròpia de la vida privada que no pas de les commemoracions. Un editor com cal sol tenir més sentit de la història i celebra el mig segle. Ara bé: el 2009, quan el Club Editor complia cinquanta anys, en feia pocs que havia recuperat la seva vocació primera, que és acompanyar textos inèdits fins al públic. El seu catàleg viu era prim. Si us haguéssim reunit aleshores, l’únic inèdit català que hauríem pogut celebrar hauria estat el volum de cartes Rodoreda-Sales, que és formidable i fascinant, però insuficient per oferir una gran festa i massa impertinent per convocar el sector editorial. Va caldre esperar el 2010 perquè la casa que havia publicat la primera novel·la de Blai Bonet i de Guillem Frontera publiqués la de Marc Cerdó —mallorquins tots ells. Club Editor ha estat una mena de consulat de les illes dalt de la Muntanya Pelada, un planter de grans autors que van de Llorenç Villalonga a Sebastià Perelló. I això és una cosa que vull dir avui: vaig tenir el goig d’acompanyar per primer cop un inèdit català fins al públic amb un llibre mallorquí que es diu Males companyies. Marc Cerdó, Biel Mesquida i Guillem Frontera van ser els primers que van creure en la represa d’aquesta casa, una represa que havia estat possible gràcies a Pep Cots, l’inventor d’Edicions de 1984, i Oriol Serrano, l’inventor d’aquest Rolls Royce de la distribució que es diu Les Punxes. Ells van ser els comandants de les primeres batalles. I ja ho veieu: aquí les tinc, les males companyies. Multiplicades, variades, disposades a brindar amb la pitjor de les excuses, seixanta anys, l’edat de les ofertes del Corte Inglés per a la tercera edat. Dels mallorquins hem arribat a poc a poc als principatins, seguint el camí invers de la conquesta; dels autors hem arribat a les autores; i si Rodoreda ha estat sempre la nostra santa patrona, s’hi han afegit Alice Munro, Víctor Català i Eva Baltasar.

M’impressiona i m’emociona veure-us reunits. Entre vosaltres hi ha companys de tota mena, alguns d’oficials i públics, com sou els traductors —la tribu més fascinant de la gran nació plumífera, una tribu que cada dia conquereix noves terres amb la gosadia dels tímids— o bé els autors —que vindríeu a ser la tribu dels levites, dedicada exclusivament al servei de Déu i el Temple—. Però també hi ha els còmplices que no apareixeu impresos i que tanmateix determineu la forma i el caràcter de la casa. Sou moltíssims, i molt variats en el vostre paper. Hi ha uns quants noms que vull citar perquè aquesta festa els va dedicada: són les persones que breguen cada dia perquè els nostres llibres surtin ben fets. Ángel Uzkiano, que els dissenya i els fa la clenxa ben feta; Guillem Rierola, que m’ha ensenyat a vendre’ls; Maia Conesa, que m’afina la manera de pensar-los; Xavier Valls, el mestre artesà dels textos: agraïment de tot cor.

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquí darrere hi ha unes taules amb tots els volums produïts en l’etapa històrica de Club Editor i tots els que hem produït en una època menys heroica però igualment distreta i plena de sotracs. La successió de títols diu molt de l’aventura, però el que veig aquí davant n’és per mi la part més imprevista i generosa, la que no se sol explicar ni mostrar: totes les coneixences, totes les amistats que una editorial permet. Fer llibres et dóna un pretext per dirigir-te si fa no fa a no importa qui per preguntar-li què t’agradaria fer. És una manera excel·lent de passejar-te per una societat, de prendre-li el pols: ¿què s’hi explica de bo?, ¿què s’hi considera important?, ¿què s’hi ensenya?, ¿què s’hi calla? Personalment, no tenia gaire idea de com era Catalunya quan vaig començar a fer llibres en català. Durant un temps bastant llarg, dirigir-me al públic va ser un esport que consistia a reunir tot el vigor, la convicció i l’entusiasme per estampar-me contra el públic igual que contra una paret. L’entusiasme i la convicció no prenen mal. El mal és que també hi estampes bons llibres. Hi ha una altra cosa que no vull deixar de pronunciar en aquest discurs i és el nom de tres llibres immensos que van patir d’aquest esport de la paret. Ialo d’Elias Khoury. En Bartfuss, l’Immortal d’Aharon Appelfeld. Homes sota el sol de Gassan Kanafani. Llegiu-los. Un libanès, un israelià i un palestí: com podeu veure, la Mittle Europa no és el terreny de predilecció d’aquesta casa.

L’esport de la paret un bon dia es va acabar. No sé com. Sé que va ser gràcies a vosaltres, i això que us dic no és de compliment sinó dictat per una gratitud molt fonda. Un dia, en Cots de la Documenta ja no va mirar a través meu com si fos transparent quan li parlava de la darrera novetat de Club Editor. Crec que va ser un dels dies històrics de l’editorial. Un altre dia en Pep Massot periodista va fer una pregunta impertinent a un conseller de Cultura: com és que l’autor a qui dediqueu un centenari té tota l’obra descatalogada? Aquell dia vaig sentir-me acompanyada. (En Pep Massot és mallorquí.) També vaig sentir-me acompanyada quan vaig assistir per primer cop a un club de lectura, en una llibreria acabada de néixer i dirigida per una llibretera que es deia Fe. Des d’aleshores hi ha hagut una brotada meravellosa de llibreries que fan funció d’oasis on es cultiva la vida literària. Sense les seves brigades de lectors, els editors ens hauríem mort de fàstic durant els anys que van desaparèixer completament dels mitjans públics de Catalunya els programes on es parlava de llibres. Algunes tenen noms que certs editors no voldrien mai a la coberta d’un llibre: La Impossible, La Inexplicable, la Nollegiu… Un altre dia el conseller d’Educació Ernest Maragall va reduir les hores dedicades a ensenyar literatura catalana als instituts i no se’n va dir gairebé res. Tampoc s’ha dit gaire res de la desaparició de tantíssimes biblioteques escolars, ni de la supressió de tantíssimes places de bibliotecari sense les quals una biblioteca escolar és un cementiri. No veig que els periodistes aficionats a les xifres comparin els pressupostos de Cultura amb els d’altres sectors que ajuden a tenir perspectiva i escala, i per això ho faré ara: 300.000 euros en concepte d’ajut a la traducció per part de la Generalitat, que s’han de repartir tots els títols traduïts al català al llarg del 2018, són el que costen dos autobusos elèctrics a l’Ajuntament de Sabadell.

De l’aventura de fer llibres se n’aprèn una cosa que l’editora Eugènia Broggi resumia perfectament fa pocs dies: “La comercialitat és una construcció fictícia. Un llibre t’ha de tocar la fibra. Amb els anys he après que això és el més important. Has de publicar els llibres amb els quals flipes, i ser fidel a tu mateixa sempre, perquè la reputació costa molt de guanyar i molt poc de perdre.” Una declaració de fidelitat als orígens d’aquesta casa és el retorn al disseny històric de les cobertes —un disseny musulmà, o jueu, sense imatge: només el nom de l’autor i el títol, i qui vulgui ensumar què passa en el llibre, que l’obri. Alguns lectors, no gaires, han gosat manifestar que no els agradava gens. Hem continuat fent cobertes musulmanes, o jueves, però ha aparegut una imatge en aquest lloc dissimulat que s’anomena la guarda: són les que veieu projectades a la paret. Cada llibre té la seva. Són tintes originals del pintor Alejandro Dardik, que és l’altre editor d’aquesta casa. Algú que, com jo, ve d’un altre país i es dedica a cultivar la literatura a Catalunya per motius que no tenen res a veure amb formar part d’un poble. I ja que parlem de poble, us he d’avisar que quan porteu una estona bevent us interrompré perquè sentiu Andreu Subirats i Joan Vigó, poetes i bons amics. Llegiran fragments de La mort i la primavera de Rodoreda i de L’arrencacors de Boris Vian, dos llibres que parlen a fons d’aquest poble que no es cansen d’invocar els discursos del nostre temps. També en parlava amb coneixement de causa Kazantzakis, un autor que apareixerà quan hagueu begut encara més, i en qui haurien de pensar més els que parlen d’Europa.

Abans de callar, us llegiré unes paraules de Joan Sales al seu soci Xavier Benguerel escrites el 19 d’abril de 1961, en vigílies de Sant Jordi. El llibre de què li parla són Els germans Karamàzov:

“No t’escric més, que encara és molta la pujada que haig de fer, si bé la costa més dura ja està passada gràcies a Déu. Pensa que del dia 6 al dia 19, o sigui en tretze dies, m’he sortit de fer imprimir 3.050 exemplars d’un llibre de 850 pàgines! Ara que ja m’he sortit amb la meva, et diré que quan m’hi vaig llançar tothom m’ho volia treure del cap, com a impossible, i els gats més vells de l’ofici eren precisament els més escèptics. Jo mateix, en més d’un moment, vaig arribar a pensar que estava boig, que era anar contra la fatalitat, etc. Ara estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible. Vaig arribar a fer posar en marxa una premsa de l’any 1873 que tenen a Ariel arraconada, coberta amb papers: amb ella, van arribar a ser sis les premses que tiraven Karamàzov en un moment determinat. Aquesta premsa quasi centenària xerricava i trontollava horrorosament, però va arribar a tirar tot un plec (16 pàgines) –i en moments així tot és bo d’aprofitar. Llàstima que no siguis de l’ofici, perquè ara penso que aquests detalls no et faran ni fred ni calor. Em penso que el secret de l’èxit ha estat que vaig encomanar el meu frenesí als gats vells de les impremtes, que hi van posar el seu amor propi i el seu engrescament, aquell engrescament de l’home d’ofici que es veu arrossegat a fer una cosa tinguda per impossible. Hi ha secrets psicològics que no fallen, si un sap trobar-ne els ressorts.”

Prou discurs. Ara, a beure i a celebrar que estem vius i que ens dediquem a un vici encara no condemnat per la sanitat pública. Tot arribarà… i llavors, entre tots, continuarem el combat.