Natalia
Ginzburg

Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 – Roma, 1991), nascuda Levi en una família laica d’esquerres, va criar-se a Torí, on conegué el seu futur marit, l’editor i activista polític Leone Ginzburg, fundador d’Einaudi i cap de l’organització clandestina Justícia i Llibertat. Confinada amb ell als Abruços a partir del 1940, Natalia quedà vídua amb tres fills el 1944, quan Leone va ser capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort. Natalia tindria dos fills més d’un segon matrimoni amb Gabriele Baldini.

Traductora de Proust, Maupassant i Flaubert, va publicar la seva primera novel•la, El camí que porta a ciutat, l’any 1942, sota pseudònim per les lleis antisemites. Però és després de la guerra que es dedica de ple al que considera un ofici: escriure. El 1952 publica Tots els nostres ahirs, seguit de Valentino (1957), Les veus del vespre (1961), Les petites virtuts (1962) i Vocabulari familiar (1963), amb què guanya el premi Strega i un públic immens en moltes llengües. A més de novel•les, escriu teatre i assaig i cultiva la seva altra passió, el cinema, al qual s’han adaptat algunes de les seves obres. Les seves crítiques cinematogràfiques a La Stampa són famoses i interpreta Maria de Betània a L'Evangeli segons sant Mateu de Pasolini.

En els anys vuitanta, torna a la militància política dins del Partit Comunista i és elegida diputada poc després publica la seva darrera novel•la, La ciutat i la casa, el 1984.

Natalia Ginzburg es descrivia a si mateixa com “una escriptora petita”, Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba, traductora i poeta, hi afegeix Rodoreda; i és que Ginzburg forma part d'aquell conjunt de dones que l'èxit va coronar com a novel·listes, però que el temps ha consagrat com a intel·lectuals de primer ordre.

Natalia Ginzburg a L'evangeli segons Sant Mateu de Pier Paolo Pasolini